Com sovint passa al nostre Pirineu després de fortes nevades arriben fortes ventades, i això és el que ens va passar en aquesta ocasió. Amb moltes ganes d'iniciar la temporada de raquetes, i defugint la problemàtica de les allaus vam escollir el Balandrau per tracta-se d'un cim amb una orografia moderada, amb amples vessants de pendents poc pronunciats. Amb el que no hi comptàvem però, era amb l'escombrada general de bona part de la neu. Ens va tocar deixar el vehicle en el mateix poble de Tregurà de Dalt i en consequència petejar-nos tota la llarga pista d'aproximació, tot i això el paisatge mostrava una imatge singular, colors freds i metàl.lics, quasi irreals, era com si estiguéssim fent el viatge d'en Frodo camí de Mordor.
En arribar al coll de Tres Pics el vent ens tirava enrere, vàrem avaluar la possibilitat de si continuar fins al cim i finalment tiràvem cap a munt. La neu estava molt dura i les raquetes s'adherien força bé. Després de passar uns breus instants al cim començàvem el descens per la carena anomenada Serrat de Granollers fins a retrobar de nou la pista que ens tenia de retornar al poble. Aquest hauria estat un dia com qualsevol altre passat a la muntanya, si no hagués estat per un fet excepcional a la meva vida, en trucaven de casa per dir-me que la meva mare de 101 anys acabava de morir. El cim del Balandrau restarà per sempre com un vincul més al seu record.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada