dimecres, 11 de gener de 2017

IRATI (Un tomb per carenes i boscos)

Feia molts anys que no venia per aquestes muntanyes, mira si fa temps que per la darrera ocasió ens cal anar a l'any 1992 que en el decurs d'un viatge familiar en bicicleta vam travessar tota la Selva d'Irati des del collado Olloki fin Orbaizeta. Sempre he volgut tornar-hi a la tardor, però el cert és, que a molts de nosaltres ens és més fàcil recorre una gran distància per pujar un gran cim, que no per visitar un bosc encara que sigui en l'esplendor de la tardor. Anar a Irati pels de Barna comporta fer més de 1000 km entre anar i tornar, vol dir dos dies destinats exclusivament a viatjar.
Cada hivern per les festes de Nadal destinem quatre o cinc díes a fer una caminada intensiva, acostumen a ser recorregut molt complerts on carreguem amb força equipament i on a més els díes són curts i freds, en definitiva que corteixen força. Tants dies donen per a molt i cal que la zona escollida tingui la substància suficient per omplir-los. Aquest any després de buscar i buscar, aquest indret excepcional, finalment escollíem el sector de la Selva d'Irati a Navarra. Era una mica exposat perquè és un lloc on normalment quan comença a caure la neu, ja si queda bona part de l'hivern, i cal dir que es pot fer molt feixuc caminar tants dies amb els peus constantment humits tot i que portem bon calçat. Teníem un pla B per si aixó passava, finalment la manca de neu al Pirineu es va veure recolzada amb la presència d'un anticicló d'aquells que es queden dies i dies, oferint un solet esplèndid als cims, però que en contrapartida inunden de boira les grans planes interiors.

                             VIDEO                  FOTOS                     TRAK                           MAPA


A primera hora de la tarda vam arribar a Ochagavia, el fred era intens i bona part del riu que creua la població estava gelat. Inicialment volíem anar a algun dels albergs que hi ha per la zona però tots estaven tancats per vacances, així és que ens vam instal.lar en un bungalow del càmping Osate, al costat de la població. L'endemà ens vam aixecar molt d'ora i tot el trajecte fins Larraun el fèiem de nit. Eren les vuit del matí passades que començàvem a caminar, d'aquesta manera iniciàvem el que d'entrada havia de ser un recorregut de tres dies per la zona, i dic que havia de ser perquà al final va cada reduït a dos dies. Quan ja estàvem finalitzant la jornada del primer dia i en arribar al cim del Mendizar vam observar incrèduls que bona part dels vessants que limiten per França amb la Selva d'Irati estaven cremant. A primer cop d'ull ens va fer la impressió de què era boira, però algunes de les turbulències que és produïen ens va fer adonar que en realitat estaven cremant les pastures del costat de França, precisament per on anava la segona etapa del nostre recorregut. Més tard sabriem per part d'un guarda forestal de la zona, que aquesta crema era algo habitual pels francesos, una manera de cremar les males herbes i facilita la regeneració dels prats. A causa d'aquest incendi quedava suspesa la segona etapa, no pel fet de que tinguéssim de caminar sobre un terreny carbonitzat, sinó més pel perill que comportava la possibilitat que les cremas controlades continuessin. Decisió encertada perquè tal com posteriorment ens confirmava el guarda, això tan sols era el inici del procès de crema dels diferents sectors.

L'itinerari és fàcil de resseguir, són dues etapes en les qué recorrem espais molt diferenciats, el primer dia es desenvolupa quasi íntegrament per carenes i prats alpins des d'on podem gaudir d'extenses panoràmiques. El segon dia es va per dins del bosc en la seva totalitat, aquest era per nosaltres un recorregut de transició que ens permetia arribar cap al migdia al cotxe i així poder tornar cap a casa amb uns horaris més assequibles. El punt d'inici és Larraun situat entre Oirbazeta i la fàbrica d'armes d'Orbaizeta i concretament al costat de l'alberg Mendilatz. Una combinació de pistes i camins ens porten a remuntar per la Reserva Natural de Mendilatz, la pista es dirigeix al Coll d'Azpegui, però arribats a un punt la deixem per començar a remuntar directament pel vessant, amb tímides traces de camí però majoritàriament a través del bosc sense referències d'aquesta manera arribem als prats de la carena i tot seguit ens tornem a endinsar al bosc per arribar al cim del Mendilatz de 1337 m. Aquest primer tram de l'itinerari és l'únic del dia que fem per dins de boscos, els boscos són molt esclarisats i no ofereixen cap impediment a la progressió, al contrari és un plaer travessar-los. Tot i que és difícil equivocar-se el GPS ens ajuda a anar sobre el traçat més favorable.
Un cop al cim que és de caràcter boscós, refem de nou el camí fins on havíem sortit a la carena i anem perdent alçada per aquesta àmplia avinguda d'herba en direcció nord cap al Coll d'Azpegui. Al coll hi ha un jaciment megalític on aconsello dedicar un temps a observar el conjunt de cromlecs que hi ha dispersos per l'entorn. Resseguim la pista en direcció al coll d'Organbide, al mateix coll hi ha un altre fantàstic cromlec i situat en una valleta enfonsada un refugi metàl.lic en molt bones condicions per pernoctar-hi. 
A partir d'aquí i amb la finalitat de poder visitar la Cova d'Harpea continuem per la pista en direcció sud-oest, un rètol diu que són tres quilòmetres, però la veritat sigui dita es fan llarguíssims. La Cova és un indret geològicament interessant, està formada per uns plecs de la muntanya, concretament un anticlinal, que s'ha desproveït dels sediments interiors de manera que queda com una coberta natural a dos vessants. Des de sempre ha estat utilitzada com a refugi pel bestiar. L'entrada de la cova es troba en una raconada acollidora, sobre el curs d'un rierol i al costat d'unes bordes de muntanya que confirmen el caràcter pastoril d'aquestes terres.
A partir de la cova hem d'afrontar el tram més dur del dia, cal remuntar tot el vessant per tornar a la carena que s'inicia al Coll d'Organbide. L'inici del camí el trobem per sobre de les bordes, un costerut camí ens porta a travessar un filat espinós (per sota) per a continuació seguir remuntant fins a una colladeta des de la que ja comencem a remuntar el vessant per la línia de màxima pendent, Tot això ho fem sense camí i tot i que la direcció a seguir és evident, també és evident que en cas de boira el GPS torna a ser molt útil. Arribem dalt de l'àmplia carena on trobem els indicadors de camí GR que ens guiaran tot el que queda de jornada. Després de carenar una llarga estona arribem sota els vessants del Mendizar, si volem pujar al cim cal que deixem per una estona el GR. Dalt del cim del Mendizar de 1323 m tenim una immillorable visió de bona part dels boscos d'Irati. Baixem pel costat oposat fins a ensopegar de nou amb el GR i tot resseguint-lo arribarem a la pista del fons de la vall, molt a prop del Refugi d'Egurgi. Per accedir al refugi ens cal travessar el riu a gual saltant de pedra en pedra. En cas que baixès molta aigua, cal dir que uns dos-cents metres aigües avall hi ha un pont.
El refugi es troba en molt bones condicions, a uns dos-cents metres hi ha una font situada aigües amunt del torrent secundari. Disposa de dues estances, una de més acollidora amb llar de foc, taula i bancs i un altell de fusta per dormir; i un altra estança més simple amb tarima de fusta per dormir.

La segona etapa discorre totalment per l'interior de boscos, al poc de deixar el refugi la pista ens porta a travessar el riu. De seguida arribem a un dels braços de l'embassament d'Irabia, a partir d'aquí la pista va resseguint la seva riba  fins poc abans de la Casa Forestal de Irabia, on un rètol indica el camí que porta a la Presa d'Irabia. Prenem aquest agradable sender i poc més endavant, per un pont creuem un dels braços de l'embassament. El camí segueix vorejant molt a prop de les seves aigües fins que finalment arribem al mur de la presa. 
Creuem la presa i seguim uns metres per la pista. Ven aviat en una corba cal que prenguem el ramal de l'esquerra que de baixada ens portarà a connexionar amb el Canal de Betolegui. A partir d'aquí el camí ressegueix al costat del canal. A l'esquerra i bastant per sota nostre el Riu Irati ens acompanya seguint també la mateixa direcció, i així serà fins arribar a la carretera per on havíem pujat a Larraun el dia anterior. Ens cal fer uns dos quilòmetres carretera a munt fins als cotxes.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada