dijous, 19 d’octubre de 2017

CAP DE BOUMORT


Venir a la Serra de Boumort en l'època de la brama dels cérvols era una experiència que ja feia molts anys que parlàvem de fer, peró que finalment sempre quedava posposada. Finalment a principis d'octubre que és una època molt apropiada ens hem posat d'acord, i un divendres a la tarda ens hem sortit de Barna amb la intenció de poder arribar a les parts altes de la serra al capvespre, que és junt amb l'albada, quan la brama és més intensa.
Per sort la llarga pista que de Hortoneda puja fins al refugi forestal de Boumort, es troba en bastant bon estat i ens pernet circular sense entrebancs. Només arribar al refugi i sortir del cotxe, ja escoltem per arreu la brama dels cérvols, en la foscor no els podem veure, però podem intuir la seva presència en la distància dins de l'espesor del bosc. Després d'instal.larnos al refugi i abans d'anar dormir, ens endinsem un centenar de metres dins del bosc. Restem en silenci i apaguem els frontals, la foscor és total, una lleugera brisa mou les fulles dels arbres produint una feble remor que mesclada amb els brams que ara sonen més llunyans donen a l'ambient una atmosfera estranya i colpidora, de tant en tant l'ensurt produït per algunes pinyes que el vent fa caure i que la nostra imaginació influenciada per l'ambient, confon per instants, amb les petjades de grans cérvols.
Ens despertem a bona hora i són las sis trenta que ja estem començant a remuntar pel vessant que del refugi porta al cim del Cap de Boumort, apaguem els frontals donat que la llum de la lluna és suficient per progressar pel diàfan pendent. Segueix fent una lleugera brisa que aquesta hora es bastant gèlida, mentre caminem en silenci de dins del bosc podem escoltar molt de tant en tant algun bram llunyà. Triguem poc més de mitja hora per arribar al cim, és encara negra nit però a l'horitzò és comença ja a veure el tènue canvi de llum que ens indica que arriba el nou dia. Estem una bona estona esperant que surti el sol i gaudint dels febles canvis de tonalitats de l'albada, a poc a poc el cel i les muntanyes es van guarnint de colors cada cop més càlids. Deixem el cim i decidim tornar al refugi fent una curta marrada fins a la propera carena que delimita aquesta part alta de la serra amb la Vall de Cabó, que vista des d'aquí dalt presenta un aspecte impressionant seguint de baixada arribem finalment a la pista que resseguim fins arribar de nou al refugi.

                       
                                     VIDEO                    FOTOS                     TRAK                       MAPA



dimecres, 18 d’octubre de 2017

SERRA DE BUSA


La Serra de Busa és un d'aquells racons de la nostra geografia que constitueix per si mateix una singularitat orogràfica, es tracta d'un reduït altiplà rodejat de cingleres per tots els seus costats de manera que li confereix un caràcter de fortalesa natural. Aquest fet ja va ocasionar que en temps de la guerra contra el francès, sigues utilitzat com a camp d'instrucció militar i considerat com a bon refugi en cas de retirada de les tropes. Segons diu la història el Pla de Busa va ser després de Cadis el primer indret d'Espanya a proclamar la Constitució de 1812, assistint a l'acte uns vuit mil soldats. Quan avui en dia camines per aquest atractiu planell no pots evitar fer volar la imaginació per inquibir tantes persones i les seves infraestructures en un espai tan reduït.
Com a punt d'inici pel nostre recorregut hem escollit la Vall d'Ora, un racó amagat dins les muntanyes del Solsonès i concretament la Masia el Pujol. A partir d'aquí accedirem fins a dalt del cingle per l'anomenat Grau de l'Escala. Un cop situats a la part superior farem un recorregut total del perímetre delimitat pels verticals cingles, gaudint al llarg de tot el recorregut d'un agresta paisatge canviant que a vista d'ocell ens accentua les peculiaritats orogràfiques, frondosos boscos, laberint d'agulloles, l'embassament de la Llosa del Cavall, la Vall de Lord, i un llarg etcètera de raconades que en la distància anirem identificant..
  
La remuntada pel grau de l'Escala no presenta cap problema rellevant, es tracta d'un curt tram d'escala metàl.lica molt fàcil de superar que encadena a continuació amb una canaleta inclinada equipada amb un cable de seguretat. Un cop dalt del cingle trobem traces del sender que ressegueix proper al marge de l'estimball. Uns postes de fusta marquen bona part del camí. En aquesta primera part  del nostre circuit passarem pel Serrat de la Capella on hi ha un freqüentat mirador de la Vall d'Ora, per a continuació i després de travessar la carretera d'accés a dalt del planell arribarem al Serrat de la Guàrdia on hi ha una torre d'observació. Des d'aquest darrer indret se'ns comencen a obrir els panorames del costat de  ponent com ara el Santuari de Lord, Roques de Canalda i molts altres indrets.
Ara ens cal travessar en direcció nord tota una part del planell més allunyats dels cingles, d'questa manera arribem a la Creu del Copolat, excel.lent mirador de la Vall de Lord, per sota nostre Sant Llorenç de Morunys, l'embassament i els enrevessats Llengots. A partir d'aquí ens caldrà arribar fins al Capolatell, una amplia i boscosa agulla rocosa rodejada de cingles per tots els seus costats i que va ser utilitzada com a presó dels soldats francesos, que segons sembla ser, un cop empresonats eren deixats a la seva sort, la qual cosa feia que molts d'ells en la desesperació és llencessin al vuit sota el grit de "morir a Busa per ressorgir a Paris".
Del Capolatell ens cal desfer el camí fins a la Creu del Capolat, des d'on iniciarem un recorregut de la cinglera nord del Pla de Busa, aquesta part del nostre circuit tot i ser fàcil és una mica més complexa atès que els camins en alguns punts estan una mica desdibuixats, però es tracta de resseguir pel marge superior del serrat que és el més diàfan i que ens oferirà millors vistes de la zona. Al final de la cinglera nord trobem una pista que resseguint-la pel costat nord uns centenars de metres ens porta a una corba un arrenca el sender que ens portarà de nou al fons de la Vall d'Ora coincidint amb el camí per on hi havíem pujat al matí, en un indret molt proper a l'inici del grau de l'Escala. De baixada tenim ocasió d'anar a visitar la Balma del Xalet, un amagatall utilitzat pels desertors de l'exèrcit republicà a la Guerra Civil, un panell informatiu relata les peculiaritats de la permanència en aquest rebuscat indret de tots els emboscats que si van aixoplugar mentre va durar el conflicte.


                                  VIDEO                     FOTOS                   TRAK                  MAPA





dijous, 14 de setembre de 2017

GRAN FACHA - PICOS DEL INFIERNO



Són quasi les set de la tarda que arribem al Balneario de Panticosa, aprofitarem les últimes llums del dia per pujar a dormir al Refugi de Bachimaña, situat a menys de dues hores tot resseguint el GR-11. Agafem les motxilles i sense pensar-ho molt tirem a munt, el cel està bastant cobert i ens pot enganxar algun xàfec. Hem vingut a fer una travessa de dos dies que ens permetrà fer els cims de la Gran Facha i els Picos del Infierno, dues mancances prou importants en el nostre llistat d'ascensions. Arribem al refugi sota un concert de trons que cada cop estan més a prop. Just creuar la porta cauen les primeres gotes, hem estat de sort.
Després de passar una plàcida nit en el refugi que està quasi buit, iniciem la marcha vall amunt inicialment pel GR-11 i més endavant pel camí que porta al Coll de Mercadau. A l'alçada dels Ibones del Pecico podem observar per primer cop el nostre objectiu del dia, la Gran Facha que presenta un aspecte altiu i aguerrit. Deixem el camí del coll i enfilem directes resseguint els ibones fins a situarnos al peu del gran pendent de tarteram que ens caldrà superar per arribar a la collada de l'aresta Sud. Comencem a remuntar pel pedregam que és bastant inestable fins arribar a la base de l'aresta on seguint traces grimpem ràpidament fins a l'ampli coll superior. Sense massa dilació continuem el nostre camí per l'aresta sud que ofereix un aspecte ferotge. Anem trobant fites que ens  assenyalen els millors indrets per on progressar de forma segura. L'aresta és més fàcil del que semblava, alternant petites terrasses i graonades de fàcil grimpar i sense adonar-nos ens trobem a dalt del cim. La Gran Facha és un cim piramidal i que es troba relativament aïllat de la resta de muntanyes veïnes i per aquest motiu ofereix un gran panorama absolut.


VIDEO               TRAK                FOTOS                  MAPA


El descens per l'aresta nord presenta les mateixes característiques que l'aresta sud però és més llarga. Anem desgrimpant constantment que amb l'ajut de les fites resulta més fàcil, o almenys t'aporta una mica de confiança. Arribem al Coll de la Facha, que és fronterer i aquí trobem el camí que ens portarà de baixada fins al Refugi de Respumoso. Passem primer pels Ibones de la Facha, i més avall per l'Ibón de Campo Plano situat a l'extrem d'una àmplia praderia que sorprèn per la seva extensió al mig d'aquest territori de muntanyes tan airoses. Aprofitem la placidesa de l'entorn per menjar una mica i destinar uns minuts al relaxament, que ja toca. Després de superar un parell de repetjons d'aquells que no hi contaves a l'ordre del dia, arribem al Refugi de Respumoso que està bastant més ple que el de Bachimaña

Són les set del matí que ens hem posat en marxa seguint el GR-11, després de travessar el riu comencem a remuntar suaument la Vall de Llena Cantal, amplia i recoberta d'un verd exuberant, on alguns els ramats de vaques  aprofiten per omplir-se la panxa. Just superar un canvi de rasant anem a petar a l'Ibón de Llena Cantal, bonic estany de muntanya des del qual ja podem observar per sobre nostre el Collado de Piedrafita i la traça del camí sobre fosca grava que si enfila. El pendent s'accentua un pél més fins arribar a una canaleta rocosa, que tot i ser bastant més dreta, se supera fàcilment. Del coll tenim una completa visió del curiós Ibón de Tebarray i del vessant dels Infiernos que ens caldrà superar, aquest és potser un dels racons més singulars del Pirineu. A partir d'aquí el camí segueix planer fins al Collado del Infierno. Deixem el GR i prenem un sender senyalitzat amb fites que comença a remuntar en diagonal tot aquest vessant per a situar-nos a un entall de la carena que normalment està senyalitzat amb una perxa i on arribarem després de superar un curt tram rocós.
Un cop a la carena, canviem de vessant i podem observar l'espectacular veta blanca que creua la muntanya, grimpem uns quants metres pel seu marge i a continuació la travessem fins a l'altre extrem per una cornisa prou segura, una grimpada final ens deixa sota un últim tram de carena que amb una curta grimpada ens deixa al cim del Infierno NW.


La visió des del cim és de primer ordre en tots els sentits, per davant nostre veiem l'espectacular Marmolera coronada per una estreta aresta que domina els seus dos verticals vessant, i a l'extrem oposat els altres dos cims dels Infiernos on ens caldrà anar a continuació. La carena de la Marmolera és prou ample com per a progressar amb seguretat, així és que ràpidament ens plantem a l'Infierno Central i tot seguit fins al Infierno SE. que es troba molt pròxim.
El descens dels Infiernos és potser la part més conflictiva del dia, cal baixar pel dret vessant de la muntanya que dóna a els Ibones de Pondiellos. Després d'una estona examinant el possible traçat del descens, observem una fita i ens i dirigim iniciant el descens des del collet entre els dos Infiernos (Central/SE). D'aspecte descompost i de roca inestable, no dóna treva, cal posar cura i tenir bon peu. De fita en fita anem perdent altura fins arribar al peu del vessant on la tartera ens rep amb els seus braços rocallosos, com si després d'un vol acabèssim d'aterrar. Ara ens cal progressar pel tarteram primer fins al collado Saretas i a continuació fins al collado de Pondiellos.
Del collado de Pondiellos comencem a baixar pel tarteram de grossos blocs on les fites ens van marcant el camí a seguir. El Balneario de Panticosa s'observa al fons de la vall a més de 1000 metres i encara que ja fa estona que estem baixant sempre sembla que està igual de lluny, decidim que ha arribat l'hora de dinar i reposar forces. Mitja hora més tard, amb la panxa un xic més plena i forces renovades, continuem el fatigós descens. Són las quatre de la tarda que creuem la porta de la Casa de Piedra, on ens espera una bona dutxa i el descans merescut, però abans de res, i com no, ens deleiterem amb una cerveseta ben fresca.



dimarts, 12 de setembre de 2017

CINGLES DE VALLCEBRE

En el municipi de Vallcebre i dominanT la Vall del Llobregat podem observar una allargassada cinglera que destaca pel blanc color de la seva roca calcària, són els Cingles de Vallcebre. Amb un traçat semicircular s'estenen des de la conca minera de Sant Corneli fins a més enllà de la carretera que puja a Saldes i Gosol. Amb aquest recorregut resseguim quasi la totalitat de la part superior d'aquesta cinglera el que comporta la meitat del camí a fer, la resta discorre per zones agrícoles, alternant pistes i camins dins del bosc i passant també pel poble de Vallcebre. Com a punt d'origen prenem la colonia minera de Sant Corneli, un indret interessant i curiós, on hi ha el Museu de les Mines i alguns establiments de restauració.
Iniciem doncs el nostre recorregut pels cingles per un camí que de pujada ens portarà al Grau dels Boits, un pas equipat amb cadenes i baranes que de manera segura ens a situa dalt del cingle. Arribats aquí, nosaltres escollim fer el recorregut en sentit anti-horari, tot i que el podríem fer també en l'altre sentit. Tot el recorregut està senyalitzat amb les marques de camí PR pel que no tindrem dubtes del camí a seguir, a mesura que anem avançant anem deixant de banda tot un seguit de graus, que normalment estan indicats amb rètols, aquests graus són indrets on podríem accedir a la part baixa del cingle i enllaçar amb altres itineraris. Després de superar per un pont, l'engorjat anomenat la Foradada, comencem a remuntar pel costat oposat fins a trobar-nos la carretera que porta a Vallcebre, en el punt anomenat Mirador de Cap Deig. Ara toca caminar per pista una bona estona passem pel llogaret de la Barceloneta i finalment arribem al poble on a la plaça hi trobarem una font i in bar-restaurant.
Sortint del poble el camí ara discorre per dins de pinedes i ens caldrà remuntar força per retrobar de nou el cingle a la part oposada, de fet abans de que arribéssim al poble podíem observar en la llunyania, en els boscos situats al sud una gran franja tallafocs, doncs ve, acabarem passant-hi per la part superior. Seguint el nostre camí arribem a l'ermita de Santa Magdalena on després d'un últim repetjó arribem a la carena, just on hi ha el Grau de la Mola. A partir d'aquí tornem a resseguir la part superior del cingle, que de baixada ens portarà de nou el Grau dels Boits per on havíem iniciat el recorregut. Ara només ens caldrà desfer el camí que ja coneixem, fins a Sant Corneli. Tot aquest recorregut, de fàcil traçat s'acaba fent una mica llarg, és important portar aigua doncs no en trobem al llarg de tot el traçat amb l'excepció del poble de Vallcebre, a l'ermita de Santa Magdalena hi ha una font' però la vàrem trobar seca.
          
                          VIDEO                       TRAK                         FOTOS                         MAPA



COMABONA



 El Comabona és potser el cim més accessible de la Serra del Cadí, del poble de Montellà en el seu vessant nord una pista de muntanya accessible a quasi tots els vehicles, ens apropa fins a Prat d'Aguiló, on hi ha el Refugi Cèsar A.Torras. Aquest any però (2017) aquesta pista roman tancada per una esllavissada que es va produir a l'altura del Coll de Guilera, en conseqüència ens cal afegir una caminada per pista d'uns 10 km entre anar i tornar. Del costat del refugi surt un visible camí que remunta pel verd pendent, és el que porta fins al Pas dels Gosolans. Aquest camí és bastant ample i de bon traçat  i exceptuant un darrer tram més costerut i pedregós, es remunta força bé. Un cop dalt del pas ens cal anar resseguint en direcció Est i de pujada els immensos prats típics de les parts altes de la serra. Primer arribarem a un primer cim, que és el que és visible des del Pas dels Gosolans, un cop al capdamunt d'aquest visualitzarem encara més a l'Est el cim del Comabona que està més a prop del que sembla. Tot el traçat del coll fins al cim el farem preferentment caminant propers al marge del cingle, d'aquesta manera podrem anar gaudint d'interessants vistes de les canals superiors i el gran vessant que domina la Vall de Ridolaina. La tornada la farem  pel mateix camí. Aquest cim en ser molt accessible (2h des de Prat d'Aguiló) és propens a ser objectiu d'un ventall molt divers de caminadors, cal tenir cura de la mèteo i sobretot de la desorientació a causa de la boira a les parts altes.

      
                                              VIDEO                TRAK                FOTOS                MAPA






EL VULTURÓ (Canals Baridana i Cristall)

Deuen ser incomptables les ocasions al llarg d'aquests darrers anys que he estat observant la Serra del Cadí des dels voltants de Montellà on i acostumo a estiuejar i passar-hi molts caps de setmana. Sobretot a l'hivern on amb els prismàtics puc seguir a les cordades que remuntant per l'Ordiguer per a continuació baixar esquiant pel Cristall. També l'evolució de traçats més alpinístics que ataquen canals secundàries més agosarades. En definitiva que jo de cims del Cadí n'havia pujat, però per les canals no m'hi havia ficat mai, per això quan els companys m'ho vant proposar vaig saber que havia arribat l'hora de canviar els prismàtics per les botes. Pujaríem el Vulturó pujant per la Canal Baridana i baixant per la Canal del Cristall, un recorregut circular amb inici a Estana.


 Sortim d'Estana i més concretament del Coll de Pallers on hem deixat el cotxe i comencem a resseguir un camí per dins del bosc que alternant senders i pistes, i pujades i baixades ens acaba deixant per sobre del Querforadat. A partir d'aquí algun tram més de pista i finalment un sender per dins del bosc enfila directament cap al sud i ens apropa a la base dels cingles del Cadí. Sortim del bosc i davant nostre podem observar en plenitud la Canal Baridana per on ens caldrà pujar. Aquest tram d'Estana fins aquí, és rebuscat i una mica confús, el GPS resulta molt útil. La Canal Baridana té dues parts diferenciades, una d'elles és el gran tarteram inicial amb forma d'embut que t'acaba portant a una segona part més estreta i amb pendent més accentuat. El ferm no és massa estable i el remuntar es fa bastant pesat. Tot el traçat de la canal és regular i no presenta cap graonada rocosa. L'amplitud de la canal dóna opció a remuntar per on l'aspecte ens assembli més assequible, nosaltres ho vàrem fer pel costat dret en el sentit de la marxa.
Un cop som dalt del coll, ens trobem amb el paisatge típic del Cadí, el Yin i el Yen, paisatges oposats. Si fins ara hem superat els verticals, estrets i foscos (nord) cingles de la serra, ara ens trobem en planeres, amplies i lluminoses pastures d'alta muntanya. El cim del Vulturó està molt a prop, només ens cal remuntar pel fàcil pendent en direcció Est. Un cop a dalt la nostre visió s'amplia i podem observar tota la resta de la serralada que s'estén fins al Comabona. A partir del cim comencem a baixar, anant a buscar les proximitats del cingle, aviat arribem al coll de la Canal de l'Ordiguer que des d'aquí dalt presenta un aspecte impressionant. Seguint endavant arribem al Puig de la Canal del Cristall, amb molt bona visió dels esperons que forment la pared de l'Ordiguer i la Roca Verda. De dalt d'aquest tenim una perspectiva general de la Canal del Cristall.
Una curta baixada ens deixa al coll de la Canal del Cristall (rètol). La Canal del Cristall, que és molt més freqüentada que la Baridana i anem trobant traces de camí i fites indicadores. Aquí al contrari de l'altre el traçat no és uniforme, diverses graonades rocoses fan que tinguem d'anar buscant els millors passos, sempre fàcils de superar i on cal posar atenció amb la caiguda de pedres. Arribant a las parts baixes el camí passa a frec de la part superior d'una zona engorjada on cal posar més atenció, superat aquest curt tram, aviat entrem en zona de bosc on el camí ens acabarà abocant al super-mega conegut Prat de Cadí, on probablement ens trobem amb un gran nombre de caminadors que han pujat des d'Estana. Amb una horeta més de baixada, estarem al poble

             
                 VIDEO                         TRAK                           FOTOS                         MAPA


divendres, 4 d’agost de 2017

TOUR DEL MALPÁS



Han passat vint anys dença que vaig remuntar el Puerto Viell per anar també a fer el Pic de Malpás, en aquella ocasió el mal temps en va impedir fer cim i l'endemà ens vam veure obligats a retornar pel Puerto de la Glera, era principis de juny i a les parts altes de la muntanya hi havia encara força neu, la vegetació estava esplendorosa i tot i no pujar al pic en vam gaudir plenament. Ara de nou ens trobem aquí a Benasque per intentar repetir el circuit, el temps tampoc sembla que hagi de ser massa bo, però bé, com que les dues darreres sortides previstes les hem hagut d'ajornar per la mala previsió de la mèteo, hem decidit arriscar-nos i venir a intentar-ho. A Benasque es celebra el Trail Aneto-Posets i aquest fet fa que sigui impossible troba plaça per dormir en qualsevol dels seus establiment, per això hem anat a l'alberg de El Run que ja coneixíem d'aquest hivern passat. Quant a les set del matí sortíem de l'alberg camí de Benasque el cel estaba força cobert, però teníem l'esperança que fossin boires de matí i a la que anéssim guanyant alçada i anés avançant el matí, millores. Quan arribem al final de la carretera per sobre de l'Hospital de Benasque, tot continua igual, a més fa fortes ràfegues de vent.
Comencem a remuntar pel bon camí que puja cap a l'Ibón de Gorgutes i el Puerto de la Glera i que també porta al PuertoViell. Arribem a una gran zona planera on una inscripció en una roca ens marca la desviació cap al Puerto Viell, nosaltres però continuem cap l'Ibón de Gorgutes per tal de visitar aquest estany. Arrivem a l'ibón i després de travesar-lo per la seva sortida d'aigües, comencem a remuntar el llom carener que tanca el marge dret orogràfic de l'estany. No hi ha un camí ven definit, tan sols anem trobant alguns vestigis de sender i de tant en tant, alguna discreta fita. La inclinació és forta però segura de progressar, quan el pendent se suavitza  ens cal anar travessant cap a l'esquerra (en el sentit de la marxa) pel vessant de la muntanya fins ensopegar amb el camí del Puerto Viell que puja de la bifurcació que havíem trobat anteriorment. Per sobre nostre aviat podem observar l'estreta canal que conforma el Puerto Viell i que ens caldrà remuntar tot fent ziga-zagues. Aquest tram amb neu exigiria portar piolet i grampons.

Dalt del port, se'ns apareix un paisatge lliure de núvols i força més amable comparat amb la rigorositat del vessant espanyol. Comencem el descens i resseguint les fites acabem vorejant el Lac de Puerto Viell, a continuació i sempre seguint les fites entrem a la barrancada per on s'escolen les aigües de l'estany i que a través de tarteram de grossos blocs de pedra ens deixarà al Lac Charles. Arribant a l'estany decidim buscar un bon indret a la seva riba per descansar i aprofitar per dinar. Ens posem de nou en camí, en direcció al Lac Bleu que està comunicat amb el Lac Charles mitjançant un estret camí entallat a la roca que travessa un vertiginós vessant recobert d'herba. per sota nostre, quasi tres-cents metres per sota nostre observem l'espectacular Lac Vert fent honor al seu nom. Aquests camí amb neu seria força perillós.

Passem pel Lac Bleu on unes obres de recreix de la presa fa que una de les ribes estigui ocupada pels barracons dels treballadors i maquinària. Seguint el nostre camí sempre a flanc de muntanya arribem a la bifurcació que ens indica el camí que puja al Refugi de Maupas i que està a uns quinze minuts.El refugi està bastant ple pero l'ambient és agradable, ara és qüestió d'anar deixant que passi la tarda fins a l'hora de sopar, i esperar també que demà faci bon dia, i si mes no, un dia mínimament acceptable que ens permeti tornar a la vall de Benasque. Totes les sortides que comporten tenir de travessar la carena fronterera sempre et deixen amb el neguit que el possible mal temps et pugui bloquejar la sortida.

Són les set del matí que sortim del refugi, fa vent i els cims estan recoberts de núvols, així és que decidim no pujar al Malpás, donat que tampoc podríem gaudir de les grans panoràmiques del cim, i dirigir-nos directament al Coll de Crabioules. El guarda ens a indicat el punt d'accés al Circ de Crabioles, un dels únics indrets que des de el refugi permet baixar les muralles de roca que tanquen el vessant, es diu la Porte de l'Enfer i està situat uns cent cinquanta metres per sobre del refugi, marcat amb un pal metàl.lic i nombroses fites. Arribats en aquest punt veiem que un fàcil camí entallat inicialment en lloses de roca ens fa perdre alçada rapidament. Un cop a las parts baixes anem trobant fites que ens ajuden a travessar els extensos camps de blocs de roca i tarteram, d'aquesta manera i seguint les fites anem guanyant alçada bastant propers sempre, als verticals  flancs de la Tusse de Malpás. Arribant a les parts més altes trobem grans congestes de neu que ens obliguen a utilitzar piolet i grampons. Observem en aquest punt que a la nostra dreta, en un turó de pedra rogenca, un grup de muntanyencs que està baixant per un sender, segurament és un camí alternatiu que et permet evitar les congestes de neu.
Arribem al Coll de Crabioules on fa molt de vent, el cel està completament tapat i la visió és nul.la, per una ampla carena arribem al cim de la Tusse de Remuñe de 3038 m. Per alguns instants el vent escombra el cel i podem observar alguns dels cims emblemàtics de la zona, Perdiguero, Crabioules, Cresta de Malpás, etc. A partir d'ara ens caldrà baixar tota la Vall de Remuñe, des de la Tusse tenim una visió general de tota la vall, estreta i feréstega, tot un univers mineral d'una certa complexitat que no ens facilitarà el descens. Anem baixant pels lloms careners, i just sobrepassada la Forca de Remuñe i una mica allunyats encara del portal de Remuñe, unes grosses fites ens animen a tirar pendent avall. Aquí cometem un error doncs aquestes fites ens acaben fent passar per alguns indrets un xic exposats, hagués estat millor continuar fins al portal. Al cap d'una bona estona de flanquejar per zones dubtoses retrobem al camí que baixa del Portal de Remuñe, senyalitzat amb fites i pintura vermella. Sinuosament anem perdent alçada fins arribar a les àmplies zones planeres del fons de la part alta de la Vall de Remuñe. A partir d'aquí el camí ja es força evident però complexa i variat, alternem zones d'herba amb tarterams i vadeig del torrent. Finalment i al poc d'haver arribat a l'estatge boscos arribem a la carretera molt a prop d'on tenim el vehicle.
Comencen a caure grosses gotes de pluja mentre a les parts altes de la vall els trons avisen de què la turmenta s'apropa. Quan arribem a Benasque cau una forta pedregada que fa que els nombrosos visitants que estan pel carrer passejant o ocupen terrasses sortint a corre-cuita a aixoplugar-se als portals. Per a nosaltres han estat dos dies de muntanya en estat pur, no hem pogut fer un cim però els paratges que hem travessat ho han compensat amb escreix.

                                     >>>>>>>>>       VIDEO               TRAK                FOTOS      <<<<<<<<<







dilluns, 17 de juliol de 2017

PIC DE LA MAINERA

Sortida realitzada en dos dies pernoctant al Refugi de Colomina. El primer dia de Sallente pugem pel camí que ressegueix la Canal de Pígolo fins a trobar las vies del carrilet que cal resseguir fins a l'Estany Gento, passem per sota de l'estació del telefèric i aviat comencem a remuntar també per molt bon camí fins al Refugi de Colomina, en total una agradable passejada que els mesos d'estiu es pot escurçar agafant el telefèric

El segon dia prenem un bon sender que ens porta a passar per la riba de l'Estany Frescau primer i de l'Estany de Mar a continuació. Comencem a remuntar el vessant fins arribar a l'extens tarteram que abasta gran part de la vall, aquest és per a mi el punt més conflictiu de l'itinerari, doncs ens cal anar resseguint meticulosament totes les fites que anirem trobant, en cas contrari ens podem trobar amb un intricat laberint rocós on ens cal fer passos agosarats. Nosaltres a la pujada vàrem volgué improvisar una mica i vam ensopegar amb una zona de blocs gegantins molt exposats de travessar. Superada la tartera ataquem els pendents que porten a la Collada de Mainera des de on senyals de camí i alguna fita ens indican el camí fàcil de pujada fins al cim. 


Observacions sobre el trak: 
Com deia abans a la pujada, vam improvisar i vàrem anar massa a la dreta, la tartera cal atacar-la mes a l'esquerra, és a dir més al mig de la vall (trak nostre de baixada) on nombroses fites ens van conduint pels millors passos. 
Per l'atac al cim nosaltres vàrem resseguir un trak que vàrem trobar al wikiloc i que ens va portar de forma directa al cim. Cal evitar aquest traçat pel fort pendent que té i alguna franja rocosa que ens obliga a fer servir las mans. Preferible doncs pujar per la canal que porta directament a la Collada de Mainera que és per on va la via normal. Un cop a dalt del cim gaudirem d'una extensa panoràmica de tota la zona de la conca lacustre del Flamisell com del Parc Nacional


> > > > > > >         VIDEO                    FOTOS                      TRAK         < < < < < < < <


Amb aquesta ascensió a un cim del Pirineu, un any més donem per acabat el curs de sortides anuals que de forma regular anem fent al llarg de l'any. Fins ara la nostra fita ha estat realitzar el GR-1, el Sender Transversal de Catalunya, i ho hem aconseguit després de dos anys de caminar, a raó d'una etapa mensual, de setembre  a juny, i el mes de juliol l'hem reservat sempre per a canviar un xic la rutina que sovint ens marca un recorregut tan llarg, i canviar d'aires i pujar a una cota que ens permeti abastar horitzons més llunyans, d'aquesta manera cims com el Comapedrosa, Vignemale, Balaitus, Certascans, Vallivierna, etc. han estat pujats pel nostre nombrós grup. Tot un repte molt digne de lloar si tenim en compte que estem parlant de grans caminadors, no de muntanyencs, en definitiva tot un testimoni de la capacitat de superació que les persones poden tenir quan existeix un sòlit vincle d'amistat i confiança entre tots.




GR-1 ÚLTIMA ETAPA


El GR-1 s'acabat, ara farà dos anys que sortíem del Pont de Montanyana, tot iniciant aquest llarg camí anomenat també Sender Transversal de Catalunya, un recorregut a través de les terres interiors del nostre país que ens portava a conèixer millor moltes de las singularitats paisatgístiques que ens havien estat amagades. Ha estat un llarg viatge que a raó d'una sortida mensual ens ha anat apropant al que havia de ser el nostre destí final, la Mediterrània, i així és que a poc a poc, a pas de formigueta, però amb molta constància i decisió, per fi hem arribat a Sant Martí d'Empúries. Quan ens hem cabussat a les acollidores aigües, hem sabut que havíem conclòs una etapa, i que ara era temps de nous projectes.

                                                               > > > >  V I D E O  < < < <


diumenge, 16 de juliol de 2017

SERRAT DE LA FORADADA (MONTSERRAT)




Matinal a Montserrat, on sortint de Can Maçana anem a fer el Serrat de la Foradada, és a dir la carena superior on hi ha la Foradada un dels punts característics de la serralada montserratina. Per l'ampli camí ens apropem a la Foradada i pocs metres abans d'arribar a la Cadireta un sender a la dreta ens portarà de pujada a remuntar pel bosc. Un cop hem guanyat alçada i el camí gira a l'esquerra per dirigir-se a la gran finestra triangular, trobarem un sender més discret i un xic emboscat que surt a la nostre dreta, algunes fites ens marcant el camí. Després de resseguir-lo uns minuts arribem a una zona rocosa que està equipada primer amb una corda i a continuació tot un seguit de cadenes que ens portaran a superar amb seguretat el fort pendent inclinat de roca, és preferible portar una bagueta a la cintura amb algun mosquetó per assegurar-nos en aquest tram, doncs per sota nostre hi ha bastant alçada. Al final de l'equipament ens trobem dalt del serrat que podem resseguir fàcilment fins al seu extrem, passant pel sostre de la Foradada. Abans d'arribar a la seva punta trobem una escletxa amb una corda que ens donarà confiança. Just en aquest punt, uns metres per sota observarem que hi ha l'ancoratge del ràpel que permet baixar pel cor de la Foradada, que és una opció pel descens. Algunes ressenyes ho marcant com a ràpel de 50 m però és una mica més curt.
                                                                > > > >    V   I   D   E   O   < < < <





dijous, 6 de juliol de 2017

COSTABONA (per Circ de Concròs i Roc Colom)

Recorregut circular de traçat singular que ens porta fins al cim del Costabona a través del Cercle de Concròs un indret solitari i no massa freqüentat. En ocasions que a l'hivern havíem pujat al Roc Colom, observàvem per sota nostra, aquest cercle com un indret feréstec  i sempre net de traces, és a dir tant solitari com a l'estiu. L'itinerari el podríem dividir en tres parts, una primera on remuntem la vall de Concròs fins a la carena; una segona part consistent en un llarg recorregut per l'ample i panoràmica carena que s'estén entre el Roc Colom i el Costabona; i una darrera part on retornem al punt d'origen a través de bonics rasos de muntanya i frondosos boscos.
Per anar a l'inici del recorregut ens cal prendre la pista que de Setcases puja a l'estació d'esquí de Vallter, ben aviat però trobarem a la nostra dreta (2,5km) el trencall on surt la pista que porta fins a Espinavell. Prenem aquesta pista i la seguim aproximadament uns 2 km fins a una marcada corba amb espai per aparcar, fins aquí la pista es apte per a qualsevol tipus de vehicle.
Començarem a remuntar la vall per on baixa el Torrent de Concròs i ho fem a través d'un sender inicialment bastant fressat. Mès endavant fites ens van indicant el millor camí, d'aquesta manera anem guanyant alçada amb rapidesa. Travessem alguns prats alpins molt planers que ens donen un respir, arribant a las part altes ens cal superar tarterams de grans blocs saltant de roca en roca amb agilitat i posant atenció, algunes d'aquestes tarteres es poden anar esquivant a estones pel marge esquerre en sentit marxa. Superats aquests entrebancs ens endinssem pausadament al cercle de Concròs, Tota un allargassat vessant presidit pel Roc Colom, Observarem que hi ha diversos punts per a superar-lo, nosaltres anem pel costat esquerre perquè d'aquesta manera ens obligarà a passar pel cim del Roc Colom. Tot i que els pendents semblant pronunciats, un cop ens i posem veiem que són bastant assequibles de remuntar.
Arribats a l'espaiosa carena pugem primer dalt del cim i podrem observar molt llunyà el Costabona. A partir d'aquí l'orografia es la mateixa, amplíssima carena fàcil de progressar i que sense adonar-nos ens a situa al Coll de Pal  a la mateixa base de la pala terminal del Costabona. Tot aquest recorregut entre els dos cims ens pot comportar problemes d'orientació en cas de boira, a causa del relleu planer i poc accidentat.
Pugem al cim resseguint el gran nombre de senyals indicadores i a continuació tornem a baixar pel mateix camí fins al coll. A partir d'aquí un sender surt del coll flanquejant cap a la dreta pel fort pendent herbós. Passat aquest primer tram, comencem a baixar per ampli llom a traés de zones arbustives on ens caldrà anar buscant las fites indicadores. Arribem al refugi Jaume Ferrer on aprofitem per menjar una mica abans de continuar.
Ara ens cal anar, tot sortint del refugi, cap a la dreta resseguin uns metres la pista en suau pujada, arribem a un ampli vessant semblant a una collada on observarem fites i traces d'un bon camí. Baixem fins a penetrar al bosc on senyals d'un PR (groga-blanca) ens van acompanyant en la nostra deriva descendent pel Bac de Carboner. A les parts baixes travessem la pista que porta a Espinavell. Seguim el nostre camí, sempre amb forta baixada, ens caldrà parar força atenció en no passar-nos una discreta bifurcació a la dreta que de baixada ens portarà fins al riu. Diguem que arribats aquí sòm molt a prop dels cotxes pero el terreny és poc definit i els senders s'han dissipat en el temps, cal fer servir la intuïció personal per a trobar el traçat més directe fins al destí, que està de 5' a 10' com a màxim remuntant per una valleta que finalitza a la corba on tenim el cotxe, en aquestes ocasions el GPS és de gran ajut per sortir de dubtes.

                 
                                   VIDEO                               TRAK                                    FOTOS