dijous, 14 de setembre de 2017

GRAN FACHA - PICOS DEL INFIERNO



Són quasi les set de la tarda que arribem al Balneario de Panticosa, aprofitarem les últimes llums del dia per pujar a dormir al Refugi de Bachimaña, situat a menys de dues hores tot resseguint el GR-11. Agafem les motxilles i sense pensar-ho molt tirem a munt, el cel està bastant cobert i ens pot enganxar algun xàfec. Hem vingut a fer una travessa de dos dies que ens permetrà fer els cims de la Gran Facha i els Picos del Infierno, dues mancances prou importants en el nostre llistat d'ascensions. Arribem al refugi sota un concert de trons que cada cop estan més a prop. Just creuar la porta cauen les primeres gotes, hem estat de sort.
Després de passar una plàcida nit en el refugi que està quasi buit, iniciem la marcha vall amunt inicialment pel GR-11 i més endavant pel camí que porta al Coll de Mercadau. A l'alçada dels Ibones del Pecico podem observar per primer cop el nostre objectiu del dia, la Gran Facha que presenta un aspecte altiu i aguerrit. Deixem el camí del coll i enfilem directes resseguint els ibones fins a situarnos al peu del gran pendent de tarteram que ens caldrà superar per arribar a la collada de l'aresta Sud. Comencem a remuntar pel pedregam que és bastant inestable fins arribar a la base de l'aresta on seguint traces grimpem ràpidament fins a l'ampli coll superior. Sense massa dilació continuem el nostre camí per l'aresta sud que ofereix un aspecte ferotge. Anem trobant fites que ens  assenyalen els millors indrets per on progressar de forma segura. L'aresta és més fàcil del que semblava, alternant petites terrasses i graonades de fàcil grimpar i sense adonar-nos ens trobem a dalt del cim. La Gran Facha és un cim piramidal i que es troba relativament aïllat de la resta de muntanyes veïnes i per aquest motiu ofereix un gran panorama absolut.


VIDEO               TRAK                FOTOS                  MAPA


El descens per l'aresta nord presenta les mateixes característiques que l'aresta sud però és més llarga. Anem desgrimpant constantment que amb l'ajut de les fites resulta més fàcil, o almenys t'aporta una mica de confiança. Arribem al Coll de la Facha, que és fronterer i aquí trobem el camí que ens portarà de baixada fins al Refugi de Respumoso. Passem primer pels Ibones de la Facha, i més avall per l'Ibón de Campo Plano situat a l'extrem d'una àmplia praderia que sorprèn per la seva extensió al mig d'aquest territori de muntanyes tan airoses. Aprofitem la placidesa de l'entorn per menjar una mica i destinar uns minuts al relaxament, que ja toca. Després de superar un parell de repetjons d'aquells que no hi contaves a l'ordre del dia, arribem al Refugi de Respumoso que està bastant més ple que el de Bachimaña

Són les set del matí que ens hem posat en marxa seguint el GR-11, després de travessar el riu comencem a remuntar suaument la Vall de Llena Cantal, amplia i recoberta d'un verd exuberant, on alguns els ramats de vaques  aprofiten per omplir-se la panxa. Just superar un canvi de rasant anem a petar a l'Ibón de Llena Cantal, bonic estany de muntanya des del qual ja podem observar per sobre nostre el Collado de Piedrafita i la traça del camí sobre fosca grava que si enfila. El pendent s'accentua un pél més fins arribar a una canaleta rocosa, que tot i ser bastant més dreta, se supera fàcilment. Del coll tenim una completa visió del curiós Ibón de Tebarray i del vessant dels Infiernos que ens caldrà superar, aquest és potser un dels racons més singulars del Pirineu. A partir d'aquí el camí segueix planer fins al Collado del Infierno. Deixem el GR i prenem un sender senyalitzat amb fites que comença a remuntar en diagonal tot aquest vessant per a situar-nos a un entall de la carena que normalment està senyalitzat amb una perxa i on arribarem després de superar un curt tram rocós.
Un cop a la carena, canviem de vessant i podem observar l'espectacular veta blanca que creua la muntanya, grimpem uns quants metres pel seu marge i a continuació la travessem fins a l'altre extrem per una cornisa prou segura, una grimpada final ens deixa sota un últim tram de carena que amb una curta grimpada ens deixa al cim del Infierno NW.


La visió des del cim és de primer ordre en tots els sentits, per davant nostre veiem l'espectacular Marmolera coronada per una estreta aresta que domina els seus dos verticals vessant, i a l'extrem oposat els altres dos cims dels Infiernos on ens caldrà anar a continuació. La carena de la Marmolera és prou ample com per a progressar amb seguretat, així és que ràpidament ens plantem a l'Infierno Central i tot seguit fins al Infierno SE. que es troba molt pròxim.
El descens dels Infiernos és potser la part més conflictiva del dia, cal baixar pel dret vessant de la muntanya que dóna a els Ibones de Pondiellos. Després d'una estona examinant el possible traçat del descens, observem una fita i ens i dirigim iniciant el descens des del collet entre els dos Infiernos (Central/SE). D'aspecte descompost i de roca inestable, no dóna treva, cal posar cura i tenir bon peu. De fita en fita anem perdent altura fins arribar al peu del vessant on la tartera ens rep amb els seus braços rocallosos, com si després d'un vol acabèssim d'aterrar. Ara ens cal progressar pel tarteram primer fins al collado Saretas i a continuació fins al collado de Pondiellos.
Del collado de Pondiellos comencem a baixar pel tarteram de grossos blocs on les fites ens van marcant el camí a seguir. El Balneario de Panticosa s'observa al fons de la vall a més de 1000 metres i encara que ja fa estona que estem baixant sempre sembla que està igual de lluny, decidim que ha arribat l'hora de dinar i reposar forces. Mitja hora més tard, amb la panxa un xic més plena i forces renovades, continuem el fatigós descens. Són las quatre de la tarda que creuem la porta de la Casa de Piedra, on ens espera una bona dutxa i el descans merescut, però abans de res, i com no, ens deleiterem amb una cerveseta ben fresca.



dimarts, 12 de setembre de 2017

CINGLES DE VALLCEBRE

En el municipi de Vallcebre i dominanT la Vall del Llobregat podem observar una allargassada cinglera que destaca pel blanc color de la seva roca calcària, són els Cingles de Vallcebre. Amb un traçat semicircular s'estenen des de la conca minera de Sant Corneli fins a més enllà de la carretera que puja a Saldes i Gosol. Amb aquest recorregut resseguim quasi la totalitat de la part superior d'aquesta cinglera el que comporta la meitat del camí a fer, la resta discorre per zones agrícoles, alternant pistes i camins dins del bosc i passant també pel poble de Vallcebre. Com a punt d'origen prenem la colonia minera de Sant Corneli, un indret interessant i curiós, on hi ha el Museu de les Mines i alguns establiments de restauració.
Iniciem doncs el nostre recorregut pels cingles per un camí que de pujada ens portarà al Grau dels Boits, un pas equipat amb cadenes i baranes que de manera segura ens a situa dalt del cingle. Arribats aquí, nosaltres escollim fer el recorregut en sentit anti-horari, tot i que el podríem fer també en l'altre sentit. Tot el recorregut està senyalitzat amb les marques de camí PR pel que no tindrem dubtes del camí a seguir, a mesura que anem avançant anem deixant de banda tot un seguit de graus, que normalment estan indicats amb rètols, aquests graus són indrets on podríem accedir a la part baixa del cingle i enllaçar amb altres itineraris. Després de superar per un pont, l'engorjat anomenat la Foradada, comencem a remuntar pel costat oposat fins a trobar-nos la carretera que porta a Vallcebre, en el punt anomenat Mirador de Cap Deig. Ara toca caminar per pista una bona estona passem pel llogaret de la Barceloneta i finalment arribem al poble on a la plaça hi trobarem una font i in bar-restaurant.
Sortint del poble el camí ara discorre per dins de pinedes i ens caldrà remuntar força per retrobar de nou el cingle a la part oposada, de fet abans de que arribéssim al poble podíem observar en la llunyania, en els boscos situats al sud una gran franja tallafocs, doncs ve, acabarem passant-hi per la part superior. Seguint el nostre camí arribem a l'ermita de Santa Magdalena on després d'un últim repetjó arribem a la carena, just on hi ha el Grau de la Mola. A partir d'aquí tornem a resseguir la part superior del cingle, que de baixada ens portarà de nou el Grau dels Boits per on havíem iniciat el recorregut. Ara només ens caldrà desfer el camí que ja coneixem, fins a Sant Corneli. Tot aquest recorregut, de fàcil traçat s'acaba fent una mica llarg, és important portar aigua doncs no en trobem al llarg de tot el traçat amb l'excepció del poble de Vallcebre, a l'ermita de Santa Magdalena hi ha una font' però la vàrem trobar seca.
          
                          VIDEO                       TRAK                         FOTOS                         MAPA



COMABONA



 El Comabona és potser el cim més accessible de la Serra del Cadí, del poble de Montellà en el seu vessant nord una pista de muntanya accessible a quasi tots els vehicles, ens apropa fins a Prat d'Aguiló, on hi ha el Refugi Cèsar A.Torras. Aquest any però (2017) aquesta pista roman tancada per una esllavissada que es va produir a l'altura del Coll de Guilera, en conseqüència ens cal afegir una caminada per pista d'uns 10 km entre anar i tornar. Del costat del refugi surt un visible camí que remunta pel verd pendent, és el que porta fins al Pas dels Gosolans. Aquest camí és bastant ample i de bon traçat  i exceptuant un darrer tram més costerut i pedregós, es remunta força bé. Un cop dalt del pas ens cal anar resseguint en direcció Est i de pujada els immensos prats típics de les parts altes de la serra. Primer arribarem a un primer cim, que és el que és visible des del Pas dels Gosolans, un cop al capdamunt d'aquest visualitzarem encara més a l'Est el cim del Comabona que està més a prop del que sembla. Tot el traçat del coll fins al cim el farem preferentment caminant propers al marge del cingle, d'aquesta manera podrem anar gaudint d'interessants vistes de les canals superiors i el gran vessant que domina la Vall de Ridolaina. La tornada la farem  pel mateix camí. Aquest cim en ser molt accessible (2h des de Prat d'Aguiló) és propens a ser objectiu d'un ventall molt divers de caminadors, cal tenir cura de la mèteo i sobretot de la desorientació a causa de la boira a les parts altes.

      
                                              VIDEO                TRAK                FOTOS                MAPA






EL VULTURÓ (Canals Baridana i Cristall)

Deuen ser incomptables les ocasions al llarg d'aquests darrers anys que he estat observant la Serra del Cadí des dels voltants de Montellà on i acostumo a estiuejar i passar-hi molts caps de setmana. Sobretot a l'hivern on amb els prismàtics puc seguir a les cordades que remuntant per l'Ordiguer per a continuació baixar esquiant pel Cristall. També l'evolució de traçats més alpinístics que ataquen canals secundàries més agosarades. En definitiva que jo de cims del Cadí n'havia pujat, però per les canals no m'hi havia ficat mai, per això quan els companys m'ho vant proposar vaig saber que havia arribat l'hora de canviar els prismàtics per les botes. Pujaríem el Vulturó pujant per la Canal Baridana i baixant per la Canal del Cristall, un recorregut circular amb inici a Estana.


 Sortim d'Estana i més concretament del Coll de Pallers on hem deixat el cotxe i comencem a resseguir un camí per dins del bosc que alternant senders i pistes, i pujades i baixades ens acaba deixant per sobre del Querforadat. A partir d'aquí algun tram més de pista i finalment un sender per dins del bosc enfila directament cap al sud i ens apropa a la base dels cingles del Cadí. Sortim del bosc i davant nostre podem observar en plenitud la Canal Baridana per on ens caldrà pujar. Aquest tram d'Estana fins aquí, és rebuscat i una mica confús, el GPS resulta molt útil. La Canal Baridana té dues parts diferenciades, una d'elles és el gran tarteram inicial amb forma d'embut que t'acaba portant a una segona part més estreta i amb pendent més accentuat. El ferm no és massa estable i el remuntar es fa bastant pesat. Tot el traçat de la canal és regular i no presenta cap graonada rocosa. L'amplitud de la canal dóna opció a remuntar per on l'aspecte ens assembli més assequible, nosaltres ho vàrem fer pel costat dret en el sentit de la marxa.
Un cop som dalt del coll, ens trobem amb el paisatge típic del Cadí, el Yin i el Yen, paisatges oposats. Si fins ara hem superat els verticals, estrets i foscos (nord) cingles de la serra, ara ens trobem en planeres, amplies i lluminoses pastures d'alta muntanya. El cim del Vulturó està molt a prop, només ens cal remuntar pel fàcil pendent en direcció Est. Un cop a dalt la nostre visió s'amplia i podem observar tota la resta de la serralada que s'estén fins al Comabona. A partir del cim comencem a baixar, anant a buscar les proximitats del cingle, aviat arribem al coll de la Canal de l'Ordiguer que des d'aquí dalt presenta un aspecte impressionant. Seguint endavant arribem al Puig de la Canal del Cristall, amb molt bona visió dels esperons que forment la pared de l'Ordiguer i la Roca Verda. De dalt d'aquest tenim una perspectiva general de la Canal del Cristall.
Una curta baixada ens deixa al coll de la Canal del Cristall (rètol). La Canal del Cristall, que és molt més freqüentada que la Baridana i anem trobant traces de camí i fites indicadores. Aquí al contrari de l'altre el traçat no és uniforme, diverses graonades rocoses fan que tinguem d'anar buscant els millors passos, sempre fàcils de superar i on cal posar atenció amb la caiguda de pedres. Arribant a las parts baixes el camí passa a frec de la part superior d'una zona engorjada on cal posar més atenció, superat aquest curt tram, aviat entrem en zona de bosc on el camí ens acabarà abocant al super-mega conegut Prat de Cadí, on probablement ens trobem amb un gran nombre de caminadors que han pujat des d'Estana. Amb una horeta més de baixada, estarem al poble

             
                 VIDEO                         TRAK                           FOTOS                         MAPA


divendres, 4 d’agost de 2017

TOUR DEL MALPÁS



Han passat vint anys dença que vaig remuntar el Puerto Viell per anar també a fer el Pic de Malpás, en aquella ocasió el mal temps en va impedir fer cim i l'endemà ens vam veure obligats a retornar pel Puerto de la Glera, era principis de juny i a les parts altes de la muntanya hi havia encara força neu, la vegetació estava esplendorosa i tot i no pujar al pic en vam gaudir plenament. Ara de nou ens trobem aquí a Benasque per intentar repetir el circuit, el temps tampoc sembla que hagi de ser massa bo, però bé, com que les dues darreres sortides previstes les hem hagut d'ajornar per la mala previsió de la mèteo, hem decidit arriscar-nos i venir a intentar-ho. A Benasque es celebra el Trail Aneto-Posets i aquest fet fa que sigui impossible troba plaça per dormir en qualsevol dels seus establiment, per això hem anat a l'alberg de El Run que ja coneixíem d'aquest hivern passat. Quant a les set del matí sortíem de l'alberg camí de Benasque el cel estaba força cobert, però teníem l'esperança que fossin boires de matí i a la que anéssim guanyant alçada i anés avançant el matí, millores. Quan arribem al final de la carretera per sobre de l'Hospital de Benasque, tot continua igual, a més fa fortes ràfegues de vent.
Comencem a remuntar pel bon camí que puja cap a l'Ibón de Gorgutes i el Puerto de la Glera i que també porta al PuertoViell. Arribem a una gran zona planera on una inscripció en una roca ens marca la desviació cap al Puerto Viell, nosaltres però continuem cap l'Ibón de Gorgutes per tal de visitar aquest estany. Arrivem a l'ibón i després de travesar-lo per la seva sortida d'aigües, comencem a remuntar el llom carener que tanca el marge dret orogràfic de l'estany. No hi ha un camí ven definit, tan sols anem trobant alguns vestigis de sender i de tant en tant, alguna discreta fita. La inclinació és forta però segura de progressar, quan el pendent se suavitza  ens cal anar travessant cap a l'esquerra (en el sentit de la marxa) pel vessant de la muntanya fins ensopegar amb el camí del Puerto Viell que puja de la bifurcació que havíem trobat anteriorment. Per sobre nostre aviat podem observar l'estreta canal que conforma el Puerto Viell i que ens caldrà remuntar tot fent ziga-zagues. Aquest tram amb neu exigiria portar piolet i grampons.

Dalt del port, se'ns apareix un paisatge lliure de núvols i força més amable comparat amb la rigorositat del vessant espanyol. Comencem el descens i resseguint les fites acabem vorejant el Lac de Puerto Viell, a continuació i sempre seguint les fites entrem a la barrancada per on s'escolen les aigües de l'estany i que a través de tarteram de grossos blocs de pedra ens deixarà al Lac Charles. Arribant a l'estany decidim buscar un bon indret a la seva riba per descansar i aprofitar per dinar. Ens posem de nou en camí, en direcció al Lac Bleu que està comunicat amb el Lac Charles mitjançant un estret camí entallat a la roca que travessa un vertiginós vessant recobert d'herba. per sota nostre, quasi tres-cents metres per sota nostre observem l'espectacular Lac Vert fent honor al seu nom. Aquests camí amb neu seria força perillós.

Passem pel Lac Bleu on unes obres de recreix de la presa fa que una de les ribes estigui ocupada pels barracons dels treballadors i maquinària. Seguint el nostre camí sempre a flanc de muntanya arribem a la bifurcació que ens indica el camí que puja al Refugi de Maupas i que està a uns quinze minuts.El refugi està bastant ple pero l'ambient és agradable, ara és qüestió d'anar deixant que passi la tarda fins a l'hora de sopar, i esperar també que demà faci bon dia, i si mes no, un dia mínimament acceptable que ens permeti tornar a la vall de Benasque. Totes les sortides que comporten tenir de travessar la carena fronterera sempre et deixen amb el neguit que el possible mal temps et pugui bloquejar la sortida.

Són les set del matí que sortim del refugi, fa vent i els cims estan recoberts de núvols, així és que decidim no pujar al Malpás, donat que tampoc podríem gaudir de les grans panoràmiques del cim, i dirigir-nos directament al Coll de Crabioules. El guarda ens a indicat el punt d'accés al Circ de Crabioles, un dels únics indrets que des de el refugi permet baixar les muralles de roca que tanquen el vessant, es diu la Porte de l'Enfer i està situat uns cent cinquanta metres per sobre del refugi, marcat amb un pal metàl.lic i nombroses fites. Arribats en aquest punt veiem que un fàcil camí entallat inicialment en lloses de roca ens fa perdre alçada rapidament. Un cop a las parts baixes anem trobant fites que ens ajuden a travessar els extensos camps de blocs de roca i tarteram, d'aquesta manera i seguint les fites anem guanyant alçada bastant propers sempre, als verticals  flancs de la Tusse de Malpás. Arribant a les parts més altes trobem grans congestes de neu que ens obliguen a utilitzar piolet i grampons. Observem en aquest punt que a la nostra dreta, en un turó de pedra rogenca, un grup de muntanyencs que està baixant per un sender, segurament és un camí alternatiu que et permet evitar les congestes de neu.
Arribem al Coll de Crabioules on fa molt de vent, el cel està completament tapat i la visió és nul.la, per una ampla carena arribem al cim de la Tusse de Remuñe de 3038 m. Per alguns instants el vent escombra el cel i podem observar alguns dels cims emblemàtics de la zona, Perdiguero, Crabioules, Cresta de Malpás, etc. A partir d'ara ens caldrà baixar tota la Vall de Remuñe, des de la Tusse tenim una visió general de tota la vall, estreta i feréstega, tot un univers mineral d'una certa complexitat que no ens facilitarà el descens. Anem baixant pels lloms careners, i just sobrepassada la Forca de Remuñe i una mica allunyats encara del portal de Remuñe, unes grosses fites ens animen a tirar pendent avall. Aquí cometem un error doncs aquestes fites ens acaben fent passar per alguns indrets un xic exposats, hagués estat millor continuar fins al portal. Al cap d'una bona estona de flanquejar per zones dubtoses retrobem al camí que baixa del Portal de Remuñe, senyalitzat amb fites i pintura vermella. Sinuosament anem perdent alçada fins arribar a les àmplies zones planeres del fons de la part alta de la Vall de Remuñe. A partir d'aquí el camí ja es força evident però complexa i variat, alternem zones d'herba amb tarterams i vadeig del torrent. Finalment i al poc d'haver arribat a l'estatge boscos arribem a la carretera molt a prop d'on tenim el vehicle.
Comencen a caure grosses gotes de pluja mentre a les parts altes de la vall els trons avisen de què la turmenta s'apropa. Quan arribem a Benasque cau una forta pedregada que fa que els nombrosos visitants que estan pel carrer passejant o ocupen terrasses sortint a corre-cuita a aixoplugar-se als portals. Per a nosaltres han estat dos dies de muntanya en estat pur, no hem pogut fer un cim però els paratges que hem travessat ho han compensat amb escreix.

                                     >>>>>>>>>       VIDEO               TRAK                FOTOS      <<<<<<<<<







dilluns, 17 de juliol de 2017

PIC DE LA MAINERA

Sortida realitzada en dos dies pernoctant al Refugi de Colomina. El primer dia de Sallente pugem pel camí que ressegueix la Canal de Pígolo fins a trobar las vies del carrilet que cal resseguir fins a l'Estany Gento, passem per sota de l'estació del telefèric i aviat comencem a remuntar també per molt bon camí fins al Refugi de Colomina, en total una agradable passejada que els mesos d'estiu es pot escurçar agafant el telefèric

El segon dia prenem un bon sender que ens porta a passar per la riba de l'Estany Frescau primer i de l'Estany de Mar a continuació. Comencem a remuntar el vessant fins arribar a l'extens tarteram que abasta gran part de la vall, aquest és per a mi el punt més conflictiu de l'itinerari, doncs ens cal anar resseguint meticulosament totes les fites que anirem trobant, en cas contrari ens podem trobar amb un intricat laberint rocós on ens cal fer passos agosarats. Nosaltres a la pujada vàrem volgué improvisar una mica i vam ensopegar amb una zona de blocs gegantins molt exposats de travessar. Superada la tartera ataquem els pendents que porten a la Collada de Mainera des de on senyals de camí i alguna fita ens indican el camí fàcil de pujada fins al cim. 


Observacions sobre el trak: 
Com deia abans a la pujada, vam improvisar i vàrem anar massa a la dreta, la tartera cal atacar-la mes a l'esquerra, és a dir més al mig de la vall (trak nostre de baixada) on nombroses fites ens van conduint pels millors passos. 
Per l'atac al cim nosaltres vàrem resseguir un trak que vàrem trobar al wikiloc i que ens va portar de forma directa al cim. Cal evitar aquest traçat pel fort pendent que té i alguna franja rocosa que ens obliga a fer servir las mans. Preferible doncs pujar per la canal que porta directament a la Collada de Mainera que és per on va la via normal. Un cop a dalt del cim gaudirem d'una extensa panoràmica de tota la zona de la conca lacustre del Flamisell com del Parc Nacional


> > > > > > >         VIDEO                    FOTOS                      TRAK         < < < < < < < <


Amb aquesta ascensió a un cim del Pirineu, un any més donem per acabat el curs de sortides anuals que de forma regular anem fent al llarg de l'any. Fins ara la nostra fita ha estat realitzar el GR-1, el Sender Transversal de Catalunya, i ho hem aconseguit després de dos anys de caminar, a raó d'una etapa mensual, de setembre  a juny, i el mes de juliol l'hem reservat sempre per a canviar un xic la rutina que sovint ens marca un recorregut tan llarg, i canviar d'aires i pujar a una cota que ens permeti abastar horitzons més llunyans, d'aquesta manera cims com el Comapedrosa, Vignemale, Balaitus, Certascans, Vallivierna, etc. han estat pujats pel nostre nombrós grup. Tot un repte molt digne de lloar si tenim en compte que estem parlant de grans caminadors, no de muntanyencs, en definitiva tot un testimoni de la capacitat de superació que les persones poden tenir quan existeix un sòlit vincle d'amistat i confiança entre tots.




GR-1 ÚLTIMA ETAPA


El GR-1 s'acabat, ara farà dos anys que sortíem del Pont de Montanyana, tot iniciant aquest llarg camí anomenat també Sender Transversal de Catalunya, un recorregut a través de les terres interiors del nostre país que ens portava a conèixer millor moltes de las singularitats paisatgístiques que ens havien estat amagades. Ha estat un llarg viatge que a raó d'una sortida mensual ens ha anat apropant al que havia de ser el nostre destí final, la Mediterrània, i així és que a poc a poc, a pas de formigueta, però amb molta constància i decisió, per fi hem arribat a Sant Martí d'Empúries. Quan ens hem cabussat a les acollidores aigües, hem sabut que havíem conclòs una etapa, i que ara era temps de nous projectes.

                                                               > > > >  V I D E O  < < < <


diumenge, 16 de juliol de 2017

SERRAT DE LA FORADADA (MONTSERRAT)




Matinal a Montserrat, on sortint de Can Maçana anem a fer el Serrat de la Foradada, és a dir la carena superior on hi ha la Foradada un dels punts característics de la serralada montserratina. Per l'ampli camí ens apropem a la Foradada i pocs metres abans d'arribar a la Cadireta un sender a la dreta ens portarà de pujada a remuntar pel bosc. Un cop hem guanyat alçada i el camí gira a l'esquerra per dirigir-se a la gran finestra triangular, trobarem un sender més discret i un xic emboscat que surt a la nostre dreta, algunes fites ens marcant el camí. Després de resseguir-lo uns minuts arribem a una zona rocosa que està equipada primer amb una corda i a continuació tot un seguit de cadenes que ens portaran a superar amb seguretat el fort pendent inclinat de roca, és preferible portar una bagueta a la cintura amb algun mosquetó per assegurar-nos en aquest tram, doncs per sota nostre hi ha bastant alçada. Al final de l'equipament ens trobem dalt del serrat que podem resseguir fàcilment fins al seu extrem, passant pel sostre de la Foradada. Abans d'arribar a la seva punta trobem una escletxa amb una corda que ens donarà confiança. Just en aquest punt, uns metres per sota observarem que hi ha l'ancoratge del ràpel que permet baixar pel cor de la Foradada, que és una opció pel descens. Algunes ressenyes ho marcant com a ràpel de 50 m però és una mica més curt.
                                                                > > > >    V   I   D   E   O   < < < <





dijous, 6 de juliol de 2017

COSTABONA (per Circ de Concròs i Roc Colom)

Recorregut circular de traçat singular que ens porta fins al cim del Costabona a través del Cercle de Concròs un indret solitari i no massa freqüentat. En ocasions que a l'hivern havíem pujat al Roc Colom, observàvem per sota nostra, aquest cercle com un indret feréstec  i sempre net de traces, és a dir tant solitari com a l'estiu. L'itinerari el podríem dividir en tres parts, una primera on remuntem la vall de Concròs fins a la carena; una segona part consistent en un llarg recorregut per l'ample i panoràmica carena que s'estén entre el Roc Colom i el Costabona; i una darrera part on retornem al punt d'origen a través de bonics rasos de muntanya i frondosos boscos.
Per anar a l'inici del recorregut ens cal prendre la pista que de Setcases puja a l'estació d'esquí de Vallter, ben aviat però trobarem a la nostra dreta (2,5km) el trencall on surt la pista que porta fins a Espinavell. Prenem aquesta pista i la seguim aproximadament uns 2 km fins a una marcada corba amb espai per aparcar, fins aquí la pista es apte per a qualsevol tipus de vehicle.
Començarem a remuntar la vall per on baixa el Torrent de Concròs i ho fem a través d'un sender inicialment bastant fressat. Mès endavant fites ens van indicant el millor camí, d'aquesta manera anem guanyant alçada amb rapidesa. Travessem alguns prats alpins molt planers que ens donen un respir, arribant a las part altes ens cal superar tarterams de grans blocs saltant de roca en roca amb agilitat i posant atenció, algunes d'aquestes tarteres es poden anar esquivant a estones pel marge esquerre en sentit marxa. Superats aquests entrebancs ens endinssem pausadament al cercle de Concròs, Tota un allargassat vessant presidit pel Roc Colom, Observarem que hi ha diversos punts per a superar-lo, nosaltres anem pel costat esquerre perquè d'aquesta manera ens obligarà a passar pel cim del Roc Colom. Tot i que els pendents semblant pronunciats, un cop ens i posem veiem que són bastant assequibles de remuntar.
Arribats a l'espaiosa carena pugem primer dalt del cim i podrem observar molt llunyà el Costabona. A partir d'aquí l'orografia es la mateixa, amplíssima carena fàcil de progressar i que sense adonar-nos ens a situa al Coll de Pal  a la mateixa base de la pala terminal del Costabona. Tot aquest recorregut entre els dos cims ens pot comportar problemes d'orientació en cas de boira, a causa del relleu planer i poc accidentat.
Pugem al cim resseguint el gran nombre de senyals indicadores i a continuació tornem a baixar pel mateix camí fins al coll. A partir d'aquí un sender surt del coll flanquejant cap a la dreta pel fort pendent herbós. Passat aquest primer tram, comencem a baixar per ampli llom a traés de zones arbustives on ens caldrà anar buscant las fites indicadores. Arribem al refugi Jaume Ferrer on aprofitem per menjar una mica abans de continuar.
Ara ens cal anar, tot sortint del refugi, cap a la dreta resseguin uns metres la pista en suau pujada, arribem a un ampli vessant semblant a una collada on observarem fites i traces d'un bon camí. Baixem fins a penetrar al bosc on senyals d'un PR (groga-blanca) ens van acompanyant en la nostra deriva descendent pel Bac de Carboner. A les parts baixes travessem la pista que porta a Espinavell. Seguim el nostre camí, sempre amb forta baixada, ens caldrà parar força atenció en no passar-nos una discreta bifurcació a la dreta que de baixada ens portarà fins al riu. Diguem que arribats aquí sòm molt a prop dels cotxes pero el terreny és poc definit i els senders s'han dissipat en el temps, cal fer servir la intuïció personal per a trobar el traçat més directe fins al destí, que està de 5' a 10' com a màxim remuntant per una valleta que finalitza a la corba on tenim el cotxe, en aquestes ocasions el GPS és de gran ajut per sortir de dubtes.

                 
                                   VIDEO                               TRAK                                    FOTOS


dijous, 4 de maig de 2017

AVENCS DE LA FEBRÓ I FERRADA DE LA TRONA


A bona hora ens hem posat en marxa i mentre fèiem camí cap a les terres del sud ha anat clarejant. El dia es presenta molt diàfan però massa ventós, esperem que afluixi, perqué ja sabem que les forces del deu Éol són las que més molesten a caminants, cicleros i tothom que li agradi tresca pels espais oberts de la geografia, amb l'excepció dels navegants. Després de haver fet un munt de corbes per carretera, arribem al refugi de La Mussara, situat en plena Serra de Prades. Volem fer un itinerari circul.lar multidisciplinari que inclou, al marge de la caminada, una mica d'espeleo i una curta via ferrada. Després de fer uns cafès al refugi, que per cert es troba ple de gom a gom, comencem a caminar. Anem bastant carregats, ja que portem corda i material específic per la ferrada. Per un camí empedrat arribem molt aviat al poble deshabitat de La Mussara i després de fer un tomb fins al marge del cingle per observar el paisatge, prosseguim pel camí que ens porta a travessar la carretera. Per pista arribem a una esplanada on hi ha el rètol que indica l'unió amb el GR-7, a aprtir d'aquí continuem per un camí dins del bosc, anant fent via fins arribar als Avencs de la Febró, aquesta part final el sender passa rasant junt a l'esquerda que queda molt mimetitzada amb la vegetació i no és massa visible, pel que cal tenir cura sobretot si anem amb nens. 
 Els Avencs de la Febró estan constituïts per unes esquerdes de grans dimensions que s'han format en el terreny, una fractura que a ocasionat un tall d'uns trenta metres de profunditat, suficientment estreta com per impedir un generós pas de la llum solar, pel que el seu interior és molt ombrívol. Resseguint el marge de l'esquerda, arribem a un indret on podem observar unes lloses inclinades i blocs per les que podem baixar al seu interior. Un cop a baix podem anar recorrent al seu interior que és un xic ondulat i ens obliga a fer curtes baixades i pujades. Feta una primera i més llarga baixada, a la nostra esquerra apareix la boca d'accés a la Cova Gran. Penetrem al seu interior que molt aviat ens aboca a una sala de grans dimensions, dins de la cova ens i podríem passar força estona, però nosaltres ens vàrem limitar a fer un curt recorregut circular que estava marcat amb pintura vermella i un fil guia que donava molta confiança. Aquest camí senyalitzat s'iniciava a la part superior del pendent de l'esquerra, just per sobre de la característica gran columna central. El seu traçat ens portarà a passar per alguns indrets molt reduïts que ens obligaran a arrossegar-nos per terra, finalment acaba abocant-nos de nou a la gran sala, però en el lloc oposat. És un recorregut entretingut i força interessant, que ens ofereix una petita immersió en el mon de l'espeleologia, sense altre dificultat que la que pot comportar a algunes persones el trobar-se en espais reduïts, vull suposar que aquestes persones ja no s'hi fiquen.
Sortim de la cova i de nou al gran passadís que conforma l'esquerda continuem el nostre camí, després de fer algunes sinuositats arribem a una acumulació de blocs, és el punt on està situada una petita ferrada que ens permet sortir de l'escletxa, també tenim l'opció de refer tot el camí i tornar pel mateix lloc. La ferrada remunta un mur vertical d'uns quinze metres, i està totalment equipada amb graons de ferro i cable de vida. Cal tenir cura perqué just on s'inicia la ferrada, l'escletxa continua, pero hi ha un vuit considerable que només podríem baixar fent un ràpel. Per remuntar la ferrada, tot i lo fàcil que pot semblar, aconsello portar un arnès i algun sistema d'assegurança, encara que només sigui per aturar-nos uns segons a descansar, si cal.
Un cop a dalt, si seguim un centenar de metres a l'esquerra, segons hem sortit, trobarem un discret sender que ens portarà de nou al camí. Refem el camí per on havíem arribat abans d'entrar als avencs fins a l'esplenada on hi ha el rètol d'unió amb el GR-7 Anem a l'esquerra tot seguin el GR i al cap d'una bona estona de seguir la pista trobem un rètol que ens indica la direcció al Grau dels Racons. Prenem aquest camí que de baixada ens porta a travessar la carretera, passem pel costat d'uns camps fins a ensopegar amb un nou sender. Deixem de banda la desviació a l'Hospital dels Carlins i continuem baixant el petit grau fins que el sender ressegueix horitzontalment el cingle per dins del bosc. Poc més endavant, en el punt on sembla que el camí fà una inflexió a la dreta, remuntem la torrentera (fites i senyals), i ràpidament arribem a l'inici de la ferrada. 
La ferrada és curta peró intensa, d'inici té una primera tirada una mica selectiva, com moltes ferrades. Un cop hem superat el nivell dels arbres s'inicia una interessant travessia horitzontal que marca el caràcter de bona part de la ferrada. Arribem a una lleixa on si volem podem donar per finalitzada la via. Si volem continuar, a partir d'aquí ens cal muntar un ràpel d'uns deu metres, a continuació un curt pont tibetà i seguidament tan sols ens queda remuntar un mur bastant dret que ens deixa a l'Hospital dels Carlins situat al mateix nivell que la lleixa per on podíem abandonar, pel que considero que és un afegit una mica absurd, tipus "parc temàtic". Aquesta ferrada és considerada com a fàcil i en algunes ressenyes apte per a iniciació.
Per la tornada nosaltres vam seguir un trak trobat al Wikiloc, però va resultar bastant fotut, camins molt difusos i força emboscats. Aconsello que de l'Hospital dels Carlins remuntem fins a la carretera i tornem per ella plàcidament al refugi que no està massa lluny.

                                VÍDEO                     FOTOS                     TRAK                       MAPA


dissabte, 29 d’abril de 2017

PUEYO DE MONDICIETO - LA ESTIVA - MONDOTO

Acabada l'excursió d'ahir al Comodoto on la manca de neu ens va obligar a haver de passejar les raquetes sense usarles, ens vam traslladar a la zona d'Añisclo amb la intenció de fer nit a Nerín, i pujar al día següent fins al Collado Arenas amb el desig que el gruix de neu ens a sigui més favorable, i ens permeti fer el llarg recorregut que tenim previst amb les raquetes als peus. De Collado Arenas pujarem primer al Pueyo de Mondicieto, baixarem pel vessant oposat fins a las cornises superiors que dominen la part alta de la Vall de Ordesa les quals resseguirem fins al Collado Gordo. A continuació retornarem de nou a les proximitats del Collado Arenas a través de la gran plana delimitada entre els estimballs de Ordesa i el Cañon de Añisclo. Remuntarem al cim de La Estiva per a continuació puja el Mondoto. Per tornar a Nerín ho farem per un marcat camí que des d'aquest cim porta directament al poble.
Hem passat la nit a l'"Albergue Añisclo" i a las set del matí tal com ja teníem acordat ha vingut a buscar-nos un taxi-furgoneta que ens ha pujat fins al Collado Arenas per l'ampla pista que actualment es troba tancada al pas de vehicles. Arribant al coll s'ens obre un ampli panorama, el Mondicieto que és el nostre primer objectiu mostra al ser un vessant molt assoleiat, moltes clapes d'herba i comencem a tenir dubtes de si ens emportem las raquetes. El conductor de la furgo ens aconsella que les agafem perquè al migdia el sol estova molt la neu i ens i podem enfonsar força, li fem cas i ens dirigim cap al final de la carena on s'inicia un llarg llom que ens portarà fins a dalt del cim. Per pendent suau i molt assequible anem guanyant alçada, a mig camí ens calcem les raquetes i continuem per l'ampli pendent fins arribar a la instal.lació d'antenes que marca el punt més alt. Fa molt bon dia, com ahir, i aprofitem per esmorzar, no tenim pressa. Iniciem el descens pel vessant nord, aquest pendent fàcil i molt adient per fer amb raquetes s'acaba en els estimballs d'Ordesa. Podem observar molts metres per sota nostra el camí de la vall i algunes persones semblants a formiguetes. Continuem resseguint a frec de la cornisa fins arribar al Cuello Gordo, Tenim una bona visió del Circo de Soaso, en el lloc oposat el Refugi de Goriz i dominant el paisatge Las Tres Sorores: Cilindre, Perdut i Soum de Ramond, que des d'aquí baix semblen mes altius. Deixem aquest contrada i comencem el retorn  fins al Refugi de Collado Arenas, és migdia i tal com ens havia advertit el conductor de la furgo la neu s'estovat molt i en alguns indrets ens hi enfonsem fins al genoll. Com aquell que està fent una còmode passejada anem travessant aquesta immensa plana, que tot sigui dit s'acaba fent una mica llarga, i arribem al refugi, sòlida construcció que és d'ús exclusiu dels pastors.
Del refugi comencem a remuntar pels pendents de La Estiva. Són amplis vessants de suau pendent que ens porten a encadenar un seguit d'àmplies planes fins al mateix cim on hi ha un vèrtex geodèsic. Tota la pujada fins aquí està mancat de relleus significants i en cas de poca visibilitat ens pot generar dubtes del correcte traçat. Dalt del cim se'ns obre una nova visió, Sestrales i Cañon de Añisclo i més proper el Comodoto el nostre darrer objectiu per avui. A partir d'aquí ja definitivament sense raquetes iniciem el descens fins a la plana anomenada Llano de la Balsa, que ens a separa del Comodoto, En anys de molta neu, aquest curt descens demana cura perquè té un pendent més pronunciat que el que venim de fer. Comencem a remuntar l'ampli pla inclinat que constitueix per aquest costat, el Comodoto. Just arribar al punt més elevat aquest pla s'interromp per donar pas a un estimball de més de nou-cents metres. El Cañon d'Añisclo se'ns apareix majestuós, impressionant. Aquest passadís de gegants es troba delimitat a l'altre vessant per la muralla de Sestrales que ara fa uns anys vam recorre íntegrament. Ens i quedem una bona estona, anem recorrent encuriosits els diversos marges de l'estimball amb la finalitat de cercar noves perspectives, finalment iniciem el retorn, tornant a baixar el gran pla inclinat per un camí paral.lel al de pujada que ens porta a passar per un curiós abric de pedra seca. Arribant a la part baixa, per on acaba el Plano de la Balsa trobem les primeres traces del camí (senyals grogues) que puja de Nerín. Després d'una llarga baixada per aquest camí, ample però molt pedregós arribem al poble, un xic cansats però molt satisfets per aquesta gran jornada muntanyera que acabem de passar. Aquestes terres del Sobrarbe no deixaran mai de donar-nos bones sensacions i records agradables. 
   
                           VÍDEO                      FOTOS                       TRAK                         MAPA