dissabte, 19 de novembre del 2016

RUTA LEH-MANALI (Viatge a l'Índia) Part-II

De bon matí ens hem posat en camí; la carretera que ressegueix aigües amunt la vall de l’Indus està força malmesa. Petits grups familiars de refugiats tibetans treballen traient els rocs i  la terra que els aiguats d’aquests dies hi han acumulat. Les dones i els nens buiden pacientment els bassals amb petits envasos de llauna. Aboquen l’aigua en un cubell que quant està ple llencen al riu. És una imatge colpidora veure aquesta gent treballar entre el fang, amb els nadons a l’esquena i que, a més, encara tenen el detall d’oferir-nos un ampli somriure en veure’ns passar.
Arribats a Upshi deixem la vall de l’Indus i comencem la ruta de Manalí. En molts indrets l’asfalt ha desaparegut totalment i ens cal travessar centenars de metres de fangars. Després d’estar tots aquests dies tancada, ens creuem amb llargues caravanes de camions en sentit contrari, que a l'igual que nosaltres han estat esperant l’obertura per portar les seves mercaderies a Leh. Cada cop que ensopeguem amb un d’aquests grans combois  de camions, ens cal espera força estona que passi tot el grup per poder prosseguir, ja que pel fang hi ha una sola traça. Cap al mig dia arribem al coll de Tanglang La de 5.328 m. Aprofitem per penjar la llarga corda amb banderoles votives que el lama de Tikse va beneir, amb els noms inscrits d’amics i també d’en Marc. Fa fred i força vent, i penso que quan arribi l’hivern, tots aquests noms seran sacsejats per freds vents i  temperatures per sota dels cinquanta graus negatius. Deixem el coll i iniciem el descens; l’horitzó que tenim pel davant està format fins on arriba la vista per una multitud de carenes de muntanyes. Arribem a un punt on deixem la ruta de Manalí i agafem una pista en direcció est, que ens permet penetrar a la regió de Rupshu, fins fa poc tancada al turisme. Ben aviat arribem a la zona del llac Tso Kar, on aprofitem per reposar una mica i menjar alguna cosa. És un lloc agradable; alguns tibetans han muntat petits campaments amb tendes de lloguer per als viatgers ocasionals com nosaltres. Prosseguim el camí, per paratges cada cop més espectaculars. La nostra pista travessa grans planures encerclades de muntanyes nevades, un regal per als ulls. Remuntem el Polo Kongka de 4.970 m i ja de nit arribem a Sumdo, petit poble a 4.550 m, ocupat per refugiats tibetans. Per sort trobem un campament instal·lat per uns nois nepalesos, que ens ofereixen passar-hi la nit. Després de negociar el preu ens hi instal·lem. La sorpresa és força agradable quan podem comprovar l’excel·lent servei que ofereixen, ja sigui per les condicions de les tendes de càmping que disposen de llits amb llençols nets, com pel suculent menjar que ens fan per sopar. Al matí, després d’intercanviar els emails, ens posem en camí. Remuntant una vall arribem al coll de Namhang La de 4.960 m  i seguidament al llac de Kiagar Tso de 4.690 m. És mig matí quan arribem per fi al nostre destí, el llac de Tsomoriri, a 4.600 m. El paisatge és indescriptible, tal com me’l havia imaginat, aquest llac té una longitud de 25 quilòmetres i a la seva riba oest s’hi troba una de les poblacions més altes del món, Korzong, a 4.630 m. El gompa està tancat, així és que després de fer un tomb per la població, en Dorge ens porta a una riba allunyada del llac, des d’on podem gaudir d’excel·lents vistes sobre bona part de la regió. A darrera hora de la tarda som de nou a Tso Kar. El cel ens regala un bonic capvespre. Ens hem instal·lat tots junts en una gran tenda per passar la nit; fa força fred i cal anar a dormir d’hora, ja que demà serà un llarg dia de viatge

                                                                 >>>>>>>>>  V   I   D   E   O  <<<<<<<<<<

De nou a la ruta de Manalí, les hores ens van passant ràpidament per entre paisatges de somni, sacsejats a l’interior del Toyota. En Dorge ens mira de reüll cada cop que no pot esquivar un sotrac. Passem per alguns controls, remuntem valls i alts colls com el Lachulung La de 5.060 m i el Baralacha de 5.100 m. A mitja tarda tenim una avaria: trenquem les ballestes posteriors. Després de fer una reparació d’emergència amb cordills i filferro, podem prosseguir uns cent quilòmetres fins a Keylong, la primera població que trobem després de dos dies. En un rudimentari taller i sota la pluja, un manyós mecànic aconsegueix en menys de mitja hora arranjar el problema. És ja negra nit, però decidim arribar avui mateix a Manalí. A mitja nit travessem el pas de Rhotang de 3978 m i a les dues de la matinada som a destí, totalment esgotats.






1 comentari:

  1. Fantastic viatge,em recorda el fet per el salat de Uyuni,pro aquet el supera de llarg..felicitats

    ResponElimina