dimecres, 21 de desembre de 2016

LA CARBASSA (des de Talltendre)




Aquesta muntanya és com un gran pastís que amb els seus 2735 m d'altura, domina bona part del paisatge de la Cerdanya. Tot i ser una muntanya de traçat fàcil i segur cal que tinguem en compte que des de Talltendre fins al cim hi ha una distància de quasi 8 km i un desnivell d'uns 1200 metres. Arribats al Coll de la Coma de Fornos s'inicia un llarg i ample recorregut pel llom carener que amb un pendent suau i regular ens porta fins al cim. Tot aquest recorregut requereix tenir una bona visibilitat, en cas de boira podem tenir seriosos problemes d'orientació, doncs aquesta extensa plana inclinada està desprovista de referències orogràfiques. L'esforç és veurà recompensat al cim amb una panoràmica il.limitada. Malgrat la distància i desnivell és adequat per a la iniciació tant sigui de raquetes com d'esquí de muntanya. El vessant de Meranges presenta pendents més favorables a un bon descens amb esquís, i també és més curt, però en canvi no ens ofereix un recorregut tan aeri i panoràmic com el traçat des de Talltendre. La Carabassa és un cim interessant de fer també en qualsevol altre època de l'any, sigui en travessia resseguint la fàcil carena que arriba pel nord (Pics d'Engorgs-Bony Manyer) com des del ferèstec vessant de la Vall de la Llosa (per l'Estany de Calm Colomer) entre altres possibles camins.

                                       VIDEO                 FOTOS                TRAK                  MAPA








LA GREVOLOSA I PIC DE L'ÀLIGA


Tot i que la tardor ja es troba bastant avançada, decidim venir a fer una passejada per aquests extensos boscos que inunden l'entorn de la Collada de Bracons, en el límit entre Osona i la Garrotxa. La fageda de la Grevolosa és un dels boscos més emblemàtics de Catalunya, situada en una valleta enclotada, els seus arbres s'han vist obligats a estirarse cap al cel a la recerca de la llum, alguns dels seus exemplars assoleixen els quaranta metres d'alçada i alguns d'ells formen part del registre d'arbres monumentals. l'itinerari que fem a més de visitar aquest singular espai es complementa amb l'ascensió al pic de l'Àliga. És un recorregut circular on prenem com a punt de sortida la Collada de Bracons i que ens demana disposar de tot el dia per a completarlo


Des de la Collada de Bracons en el camí que ens endinsa de baixada cap al bosc de la Grevolosa i trobarem diversos rètols indicadors, el camí és prou ample com per a no oferir dubtes. Travessat aquest espai s'arriba aviat a l'ermita de Sant Nazari, un cop aquí cal trobar l'inici d'un discret sender que surt per sobre dels edificis i que planejant aviat desenboca a una pista que resseguim fins a la carretera. Cal remuntar un centenar de metres la carretera per continuar el nostre camí, inicialment per pista i guanyats uns metres d'altura, per sender.
















Aquest sender és una mica sinuós i per estones el GPS ens es força útil per a confirmar el correcte camí en algunes bifurcacions que anem trobant. La part superior del Pic de l'Àliga forma un promontori rocós que per accedir-hi el camí passa en un curt tram per zones de fort pendent on cal posar atenció. Del cim fins a la Collada de Bracons anem resseguint la Serra de Curull, sempre per dins de l'exuberant massa boscosa i passant per algunes colladetas poc remarcables per trobar-se immerses dins d'aquest mon vegetal.
                                    VIDEO               FOTOS                  TRAK                       MAPA



dissabte, 26 de novembre de 2016

LADAKH (Viatge a l'Índia) Part-I

                                                                       <<<<<<<<<<     V   I   D   E   O     >>>>>>>>>>            
Fa gairebé un any que amb la Bea vam decidir venir a l’Índia, A partir d’aquest moment vaig començar a buscar informació sobre un possible recorregut que ens permetés obtenir una visió global del país, sense aprofundir en aspectes concrets. L’Índia és immensa i amb una diversitat que precisa molts viatges i llargues estades per tenir-ne coneixement. De fet, més que India el meu objectiu principal era el Ladakh, una petita part del Tibet que l’Índia es va annexionar als anys quaranta, desprès d’entrar en guerra amb la Xina per la disputa del territori.
Aviat la Marie i en Jean Denis es van mostrar interessats en el viatge, així és que finalment érem quatre persones. Passats uns mesos, al nostre grup s’hi afegia l’Anna i poc desprès la Merche i la Maria, dues amigues que la Bea havia fet en els cursos de Zen. Set persones em semblaven moltes per un viatge de tants dies, i si afegim que els idiomes interns del grup eren  català, castellà i francès i que el del país de destí era l’anglès i altres dialectes locals, això no pintava massa be. Un dels aspectes que em preocupaven de la relació de grup era el fet que el nostre no era un viatge organitzat, amb un itinerari prefixat a tots nivells i on un guia et porta i recull, et tradueix i soluciona qualsevol problema burocràtic que pugui sorgir. El nostre era un viatge amb uns objectius prefixats que calia anar aconseguint a mesura que es desenvolupava, mitjançant l’improvisació i els recursos personals dels components del grup. Així és que desprès d’unes quantes trobades que van servir per conèixer-nos millor, el temps va anar passant i, sense adonar-nos, un dia a dos quarts de quatre de la matinada  ens trobàvem tots a l’aeroport, amb les nostres grans motxilles i una gran il·lusió posada en aquest viatge,i també, el que sovint és part fonamental quant el destí és un país llunyà, un temor que es barreja amb l’atraient seducció del desconegut.
Ja fa una estona que hem arribat a l’aeroport internacional de Delhi. Recuperades les motxilles i passats els controls de policia, podem dir que ja som a l’Índia. Com que la nostre intenció d’aquí a unes hores és prendre el vol cap a Leh, capital del Ladakh, ens cal trobar el punt d’embarcament.  Preguntem a la gent, però la majoria no coneixen ni tan sols l’existència de Leh. Mentre uns de la colla es queden vigilant els equipatges, la resta sortim a la recerca del lloc. Tot esta ple de gent; vaig per sales i passadissos, travesso una porta i de sobte trobo que fa molta calor; fines gotes de pluja em cauen al cap. Ostres, sóc a l’Índia!. Miro al voltant meu i veig gent i més gent anant  amunt i avall, asseguts per terra o circulant en estrafolaris vehicles. És mitja nit, l’enllumenat de l’entorn es tènue i el plugim i la xafogor intensa m’aporten sensacions desconegudes fins ara. Em dic: Joan, això és diferent !
 Finalment un funcionari ens diu que pel vol a Leh cal anar a l’aeroport domèstic, adjacent a l’aeroport internacional, i que hi podem anar amb un servei públic que els comunica. Així és que a les tantes de la matinada ens trobem dalt d’un destartalat autobús que fa via pel camí més curt; és a dir, travessant pel mig de les pistes d’aterratge, mentre observem temorosos les llums dels avions enlairant-se a o aterrant. Un cop a la terminal el nostre vol es cancel·la diverses vegades a causa del mal temps al Ladakh. Finalment, i després de molts controls i burocràcia, el nostre avió comença a accelerar per la pista i en el moment que amb força s’inclina cap al cel, cap al Ladakh !.
EL LADAKH
Situat en el angle oriental del problemàtic estat de Jammu i Cachemira, és la regió més feréstega i despoblada de l’Índia. Un desert de muntanyes situat entre les carenes del Karakorum i l’Himalaya. Aquesta regió tancada al turisme fins l’any 1974, es troba limítrofa a la “border line”; és a dir la línia de foc del conflicte armat entre el Pakistan i l’Índia motivat per l’annexió de bona part del territori de Cachemira. Per aquest motiu, la part més oriental del Ladakh no està exempta de risc per als turistes, a causa de les incursions de la guerrilla. Una gran part del Ladakh encara no és oberta al turisme, però amb la disminució de les tensions algunes zones es comencen a obrir. Es poden sol·licitar permisos per visitar les zones de Nubra, Rupshu-Tsomoriri i Pangong Tso.
Descrit com “el petit Tibet” o “l’última Shangri-La”, és un dels darrers enclavaments del budisme mahayana, la principal religió de Ladakh. Els símbols religiosos es manifesten per arreu: rodes de pregaria, chortens, banderes multicolors que llencen al vent multitud de pregàries i un gran nombre de gompas, els antics monestirs del Ladakh, que estan considerats els més impressionants i misteriosos. La major concentració d’aquests monestirs es troba a la vall de l’Indus pels voltants de Leh.
Mentre que el gran Tibet patia la brutal repressió de l’exercit xinès, que destruïa de forma implacable i sense miraments milers d’anys de cultura, amb la crema de monestirs, destrucció de les biblioteques i l’empresonament i execució de lames i tot aquell que no s’avingués al nou estatus, el Ladakh ha estat preservat fins els nostres dies de qualsevol repressió o espoli en el sentit cultural i religiós. Situat en una regió remota i oblidada del gran subcontinent indi, ha sobreviscut fins fa pocs anys com un territori oblidat, sense comunicacions ni cap tipus de servei. Leh, la capital, es troba a una alçada de 3500 metres i és l’únic indret de la regió que disposa d’alguns minços serveis. Per no tenir, no hi ha ni subministrament elèctric i tant sols es disposa d’unes poques hores de llum artificial al capvespre,  mitjançant grups electrògens. Podríem dir que el Ladakh no és el millor indret, per tenir un contratemps.
 PER LA VALL DE L’INDUS
Quan el taxi que ens havia recollit a l’aeroport va travessar pel bell mig de Leh, se’ns va presentar com una ciutat llaminera, d’aquells llocs que creixent al voltant del fenomen turístic. Tendes, basars, agències de viatges, restaurants,  un trànsit frenètic de vehicles i persones vingudes d’arreu... és a dir, un lloc d’aquells en els que, malgrat estar en un indret remot, et pots sentir recolzat per persones de la teva mateixa procedència i poder establir-hi amistat. Per internet havíem trobat una “Guest house” per fer estada els dies que passaríem pel Ladakh. Aquest tipus d’allotjament és molt freqüent a la regió i consisteix en una o més habitacions que formen part del propi habitatge familiar. És una de les millors maneres d’integrar-se amb la població local. Aquesta casa estava habitada per un matrimoni i la seva filla i, ja d’entrada, ens van caure força bé.
Un cop instal·lats, estàvem ansiosos de sortir a fer la primera presa de contacte. Aquell dia vam visitar el palau reial i  el gompa situat dalt de la muntanya. Tot i que ens va costar de pujar, la vista s’ho valia: per sota nostre Leh i el seu entrellat de carrers; més enllà, llunyana, la vall de l’Indus; cap al nord  un mur d’altes muntanyes i per sobre nostre centenars de banderoles votives brogint al vent tot escampant lletanies budistes per l’univers. Va ser un primer dia intens que ens va servir per recórrer la ciutat i captar la senzillesa i cordialitat del poble tibetà. A la tarda teníem concertada una reunió amb el responsable d’una agència que ens proporcionava vehicle i conductor. El nostre plantejament de rutes pel Ladakh, va estar recolzat i fins i tot millorat. A més, els preus eren força raonables. D’aquesta manera, un tibetà que es deia Phunchok Dorje entrava a formar part del grup com a conductor. Va ser una de les claus perquè la nostra estada per la regió resultés més agradable. Amb paciència i un somriure perenne al seu rostre, s’avenia a tot allò que li proposéssim o bé ens aconsellava tímidament si veia que ens equivocàvem.

La primera nit al Ladakh  va ser d’aquelles que no s’obliden. Al capvespre, després d’un dia plujós, vam sopar molt bé i finalment ens anàvem a dormir súper feliços per aquest primer dia i també perquè un temor que ens perseguia des de l’aterratge, el mal d’alçada, no havia fet acte de presència en cap de nosaltres. Cap a l’una de la matinada truquen a la porta i se’ns diu que agafem el més imprescindible, que cal sortir ràpidament de la casa. El motiu és que les pluges són més intenses a la part alta de la vall i es tem que hi pugui haver una avinguda d’aigües. Així és que sortim de la casa a plena nit, i cal dir que al Ladakh la nit és molt intensa, ja que no hi ha enllumenat. Dispersats els uns dels altres, sota la pluja i amb els peus enfonsats al fang, anem travessant camps de blat seguint una persona que ni tan sols coneixíem. Finalment ens retrobem tots en una casa situada a la part alta del poble. Tota la nit va ploure i l’endemà, retornant a la nostre guest house, podíem observar pels barris els danys causats per l’aigua. Ponts trencats, camps inundats i la majoria de veïns aixecant barricades per desviar futures avingudes amb sacs plens de terra i rocs.
La resta de la nostre estada a la regió, la vam destinar íntegrament a visitar tot el conjunt de monestirs tibetans situat a la vall de l’Indus. En el nostre pla de viatge s’incloïa anar dos dies a la zona de Nubra, la regió més al nord de l’Índia, situada en ple altiplà tibetà. Disposàvem dels permisos oficials per a l’estada, però a causa del mal temps va ser impossible travessar el Khardung La, el port de muntanya per a vehicles més alt del mon amb 5578 m. Les dues temptatives que vam fer, ja per sí eren una experiència. La precarietat de les comunicacions quedava manifesta: les pluges produïen esllavissades a la muntanya; blocs de pedra de tones van aïllar uns quants dies la vall de Nubra.  Davant d’aquest situació, ens vam centrar en els monestirs.
Quan has visitat quatre o cinc monestirs et pot semblar que tots són iguals; no obstant, per a nosaltres cada monestir ens presentava singularitats, ja fos pel paisatge del seu entorn o per l’arquitectura del conjunt. També per l’acollida més o menys cordial dels lames residents. Sortíem al matí i passàvem la resta del dia amunt i avall visitant gompas. Al migdia  ens aturàvem a dinar en aquell indret que en Dorge bonament escollia tot pensant que era el que més s’ajustava als costums occidentals. El cert era que la majoria deixaven molt que desitjar tan en el menú a escollir (rice-dal-vegetables) com en les condicions higièniques en general. Al final del dia i ja de tornada a Leh acostumàvem a fer un volt per la població; entràvem a una de les nombroses “german bakery”  a prendre un te i cruspir-nos algun dels llaminers pastissets que feien. A continuació passejàvem  per entre l’eixam de petis comerços que oferien tot allò que estiguéssim disposat a comprar; això sí, primer calia passar per un llarg estira i afluixa sobre el preu a pagar. Abans de que es fes de nit tornàvem a la “guest house” que estava en el barri de Sankar, situat a uns vint minuts del centre. Un indret tranquil, allunyat dels sorolls i del trànsit desmesurat de la part comercial, on en qualsevol moment podies ser atropellat per una de les nombroses andròmines amb quatre rodes, que es desplaçaven  anàrquicament per entre la gent, esquivant-la a cops de clàxon.
Els dies al Ladakh, van passar sense adonar-nos.  Aconseguits bona part dels objectius que ens havíem proposat, tan sols ens calia esperar que els desperfectes que la pluja havia ocasionat a les carreteres, es reparessin i la ruta de Manalí es reobrís . Cinc cents quilòmetres a través de colls que superen els cinc mil metres entre un paisatge verge i sense cap població, que avui en dia es manté com en els seus orígens. Així que ens van comunicar que la ruta era oberta de nou ens vàm posar en camí, amb il·lusió, però també amb tristor pel que deixàvem enrera: l’afable cordialitat del poble tibetà.
pant lletanies budistes per l’univers. Va ser un primer dia intens que ens va servir per recórrer la ciutat i captar la senzillesa i cordialitat del poble tibetà. A la tarda teníem concertada una reunió amb el responsable d’una agència que ens proporcionava vehicle i conductor. El nostre plantejament de rutes pel Ladakh, va estar recolzat i fins i tot millorat. A més, els preus eren força raonables. D’aquesta manera, un tibetà que es deia Phunchok Dorje entrava a formar part del grup com a conductor. Va ser una de les claus perquè la nostra estada per la regió resultés més agradable. Amb paciència i un somriure perenne al seu rostre, s’avenia a tot allò que li proposéssim o bé ens aconsellava tímidament si veia que ens equivocàvem.

dissabte, 19 de novembre de 2016

RUTA LEH-MANALI (Viatge a l'Índia) Part-II

De bon matí ens hem posat en camí; la carretera que ressegueix aigües amunt la vall de l’Indus està força malmesa. Petits grups familiars de refugiats tibetans treballen traient els rocs i  la terra que els aiguats d’aquests dies hi han acumulat. Les dones i els nens buiden pacientment els bassals amb petits envasos de llauna. Aboquen l’aigua en un cubell que quant està ple llencen al riu. És una imatge colpidora veure aquesta gent treballar entre el fang, amb els nadons a l’esquena i que, a més, encara tenen el detall d’oferir-nos un ampli somriure en veure’ns passar.
Arribats a Upshi deixem la vall de l’Indus i comencem la ruta de Manalí. En molts indrets l’asfalt ha desaparegut totalment i ens cal travessar centenars de metres de fangars. Després d’estar tots aquests dies tancada, ens creuem amb llargues caravanes de camions en sentit contrari, que a l'igual que nosaltres han estat esperant l’obertura per portar les seves mercaderies a Leh. Cada cop que ensopeguem amb un d’aquests grans combois  de camions, ens cal espera força estona que passi tot el grup per poder prosseguir, ja que pel fang hi ha una sola traça. Cap al mig dia arribem al coll de Tanglang La de 5.328 m. Aprofitem per penjar la llarga corda amb banderoles votives que el lama de Tikse va beneir, amb els noms inscrits d’amics i també d’en Marc. Fa fred i força vent, i penso que quan arribi l’hivern, tots aquests noms seran sacsejats per freds vents i  temperatures per sota dels cinquanta graus negatius. Deixem el coll i iniciem el descens; l’horitzó que tenim pel davant està format fins on arriba la vista per una multitud de carenes de muntanyes. Arribem a un punt on deixem la ruta de Manalí i agafem una pista en direcció est, que ens permet penetrar a la regió de Rupshu, fins fa poc tancada al turisme. Ben aviat arribem a la zona del llac Tso Kar, on aprofitem per reposar una mica i menjar alguna cosa. És un lloc agradable; alguns tibetans han muntat petits campaments amb tendes de lloguer per als viatgers ocasionals com nosaltres. Prosseguim el camí, per paratges cada cop més espectaculars. La nostra pista travessa grans planures encerclades de muntanyes nevades, un regal per als ulls. Remuntem el Polo Kongka de 4.970 m i ja de nit arribem a Sumdo, petit poble a 4.550 m, ocupat per refugiats tibetans. Per sort trobem un campament instal·lat per uns nois nepalesos, que ens ofereixen passar-hi la nit. Després de negociar el preu ens hi instal·lem. La sorpresa és força agradable quan podem comprovar l’excel·lent servei que ofereixen, ja sigui per les condicions de les tendes de càmping que disposen de llits amb llençols nets, com pel suculent menjar que ens fan per sopar. Al matí, després d’intercanviar els emails, ens posem en camí. Remuntant una vall arribem al coll de Namhang La de 4.960 m  i seguidament al llac de Kiagar Tso de 4.690 m. És mig matí quan arribem per fi al nostre destí, el llac de Tsomoriri, a 4.600 m. El paisatge és indescriptible, tal com me’l havia imaginat, aquest llac té una longitud de 25 quilòmetres i a la seva riba oest s’hi troba una de les poblacions més altes del món, Korzong, a 4.630 m. El gompa està tancat, així és que després de fer un tomb per la població, en Dorge ens porta a una riba allunyada del llac, des d’on podem gaudir d’excel·lents vistes sobre bona part de la regió. A darrera hora de la tarda som de nou a Tso Kar. El cel ens regala un bonic capvespre. Ens hem instal·lat tots junts en una gran tenda per passar la nit; fa força fred i cal anar a dormir d’hora, ja que demà serà un llarg dia de viatge

                                                                 >>>>>>>>>  V   I   D   E   O  <<<<<<<<<<

De nou a la ruta de Manalí, les hores ens van passant ràpidament per entre paisatges de somni, sacsejats a l’interior del Toyota. En Dorge ens mira de reüll cada cop que no pot esquivar un sotrac. Passem per alguns controls, remuntem valls i alts colls com el Lachulung La de 5.060 m i el Baralacha de 5.100 m. A mitja tarda tenim una avaria: trenquem les ballestes posteriors. Després de fer una reparació d’emergència amb cordills i filferro, podem prosseguir uns cent quilòmetres fins a Keylong, la primera població que trobem després de dos dies. En un rudimentari taller i sota la pluja, un manyós mecànic aconsegueix en menys de mitja hora arranjar el problema. És ja negra nit, però decidim arribar avui mateix a Manalí. A mitja nit travessem el pas de Rhotang de 3978 m i a les dues de la matinada som a destí, totalment esgotats.






PINS CARRASSERS I PUNTA PERICANA



Es tracta d'un itinerari circular que té com a origen l'ermita de Santa Magdalena, fàcilment accessible des d'Ulldemolins. Inicialment el camí s'endinsa al Congost de Fraguerau, aprofitem per arribar-nos fins a la propera Ermita de Sant Bartomeu situada en un barranc secundari, aquest és un dels indrets més visitats del Montsant. Seguint riu avall el riu Montsant ven aviat arribem al lloc on s'inicia el bon camí que puja cap a la carena de Els Ventadors. 
Un cop som a la carena anem remuntant pel seu llom amb bones vistes per arreu, en alguns punts ens cal ajudar-nos de les mans però en general la progressió és fàcil, passem per un indret on la carena rocosa s'estreny i cal posar més atenció. Poc més endavant deixem el llom i una colladeta ens porta cap al costat sud de la carena per on comencem a pujar per una de les àmplies feixes inclinades d'aquest vessant de la muntanya. Les fites i el senderol ens van portant muntanya amunt, a la nostra dreta i en el vessant oposat podem observar el Pont Natural i La Llibreria, dues més de les singularitats del Montsant. Arribem a la Punta de Pins Carrassers i a partir d'aquí anirem progressant per l'àmplia carena fins al Pi de La Carabasseta situat en una àmplia collada de la qual surten alguns graus que baixen cap a l'Ermita de Sant Antoni situada en el vesant nord, nosaltres però haurem de baixar cap a la nostra dreta i ho farem per un bon camí amb senyalització GR fins arribar al Toll de l'Ou. 
Per pujar la Punta Pericana refarem un curt tram del camí fins a trobar un minso sender pel qual anirem guanyant alçada, en alguns trams està una mica emboscat pero les fites ens ajuden a progressar. Arribem dalt d'una carena on ja podem observar el monòlit rocós de la Punta Pericana. El camí es dirigeix cap a la dreta del monòlit fins a ensopegar amb el punt més feble de la fortalessa on unes cadenes ens ajuden a remuntar fàcilment l'inclinat pendent. Baixem de nou per les cadenes i prosseguim per bon camí, passem per la Cova del Caterí que és una balma gegantina i continuem pels amplis espais que configuren aquesta carena de la muntanya, finalment arribem a la carena principal que domina la plana d'Ulldemolins. Cal anar a buscar l'inici del Grau de la Cova del Corb, inicialment pel GR però més endavant cal anar posant cura amb el sender que baixa. Aquest sector és una mica embrollat i en algun indret creiem que el traçat original a sofert modificacions, de totes maneres sempre anem trobant fites que ens van conduint pel correcte camí. Arribant a las parts baixes del grau el camí es va fent més ampli i consistent fins a abocar a una pista, som a tocar de l'Ermita de Santa Magdalena.
                            VIDEO                                    TRAK                                      MAPA



dimarts, 15 de novembre de 2016

LLUNA PLENA (perigeu 14-11-2016)

La lluna en la seva òrbita al voltant de la Terra, si ha apropat tant com no ho feia des de l'any 1948. Ara haurem d'esperar fins a l'any 2034, per tal de que es repeteixi aquesta proximitat. Els mitjans informatius han fet una difusió tant exhaustiva, que ha estat un fenomen públic de participació. Aquestes imatges són la meva humil aportació a l'esdeveniment.       V  I  D  E  O

divendres, 11 de novembre de 2016

ROCA CORBATERA (Parc Natural de la Serra de Montsant)


Recorregut força interessant per aquesta serralada que com sempre ens va mostrant un gran nombre de singulars indrets que ens a surten pel camí en els racons més amagats. Itinerari circular fàcil de seguir que amb orígen al poble d'Albarca en porta pel camí carener fins a dalt del cim de la Roca Corbatera. A continuació passem pel Pas del Gat i la Font del Manyano per començar a resseguir a mitja alçada, la careneta que separa el Barranc de les Pletes primer i retornar seguidament pel Barranc de la Bruixa per on passaren per les coves del Serret i de l'Abelló costituïdes ambdues per grans balmes. 
Arribem de nou a la carena principal just en el punt on hi ha el Crist de Sang, d'aquí baixem fins a la Cova del Meloner que es tracta també d'una gran balma a modus d'amfiteatre. Seguim el nostre camí fins a la Cova Santa, la boca d'entrada es troba en un gran espai obert i és de fàcil accés, superat un curt pas inicial que ens obliga a passar ajupits, arribem a una gran sala, podem endinsant-nos al seu interior i anar connectant amb altres sales interessants. 
Un bon camí ens fa perdre alçada rapidament pel Grau del Tomaset, arribant finalment a l'Ermita de Sant Joan de Codolar. Darrere l'ermita surt el sender que remunta el Grau dels Tres Graons, aquest nom li ve donat perquè en el seu decurs ens trobem tres curtes franges rocoses que estan equipades amb elements metàl.lics per a una millor superació, no presenten cap dificultat especial i són bastant curtes. Cal dir també que si estem cansats o bé que l'horari és massa ajustat, des de Sant Joan de Codolar tenim una variant més fàcil per retornar a Albarca, i és pel Camí de la Llisera que uneix de forma planera l'ermita amb el poble. 
Superat el Grau dels Tres Graons només ens cal seguir cap a la dreta fins a ensopegar amb el camí que ja haviem passat a l'inici del recorregut. Nosaltres decidim pujar fins el cim per tal de gaudir de la posta de sol. Camí d'Albarca podem anar a visitar la propera ermita de la Mare de Déu del Montsant. 
Tots els camins són força evidents i estan ben senyalitzats amb rètols en els llocs més adequats, només en el sector on remuntem el Barranc de les Bruixes alguns curts trams estan una mica emboscats.
               VIDEO                      TRAK                          MAPA                         Refugi del Montsant



divendres, 4 de novembre de 2016

TARDOR A SANT BARTOMEU (Cerdanya)



Com cada any, la tardor acaba per arribar també a La Cerdanya tot i que en aquesta ocasió una mica enrederida. Som al pont de Tots Sants i a Sant Bartomeu els boscos de la torrentera que baixa de la Cabana ja s'han vestit de càlids colors, invitant-nos a la contemplació. Tot un plaer pels sentits i que a partir d'ara, a mercè de brises i vents, aniran deixant al descobert la veritable força que els sustenta.








dijous, 27 d’octubre de 2016

FONTS DEL GANGES (Viatge a l'Índia) Part-III


Després de tot un dia de viatjar per carreteres de muntanya, divuit hores i milers de corbes, un conductor que no sabia anglès, una avaria irresoluble i un altre vehicle amb un conductor encara més rar, arribem a mitja nit a Rishikesh i concretament al Bhandari Swiss Cottage, lloc que ens havia recomanat el propietari de la German Bakery de Leh, un petit oasi que ens ofereix pau i aïllament per un parell de dies.
A Rishikesh tenim el primer contacte profund amb l’Índia, multitud de temples i asrhams, i l’ambient pintoresc i multicolor format per la gent. Homes, dones i nens que sens dubte configuren per ells sols el gran atractiu del país, per sobre del paisatge i l’arquitectura. Acostumats al clima de les muntanyes, aquí la calor i la humitat són exagerats, constantment xops de suor, només desitgem fer una escapada al Bhandari per posar-nos una bona estona sota la dutxa. Sortir al carrer és tot un espectacle, a més dels personatges pintorescos com poden ser captaires, venedors, farsants, gurus i peregrins, cal afegir-hi la fauna local: vaques i mones passejant pels carrers les unes i saltant per les teulades les altres i, com a fons d’aquest escenari i de forma sempre omnipresent, la mare de tots els rius, el Ganges.

De Rishikesh volíem anar a Gangotri, una de les fonts del Ganges. Sabíem que arribar-hi era una empresa dura. Disset hores de viatge per males carreteres, calien permisos i organitzar el lloguer de mules per a l’ascensió a Gaumukh. Vist com anaven les coses en aquest país, vàrem pensar que seria  més convenient, si era possible, contractar el servei d’una agència que ho organitzés, i precisament al Bhandari n’hi havia una.. En total calia emprar cinc dies per fer el circuit, un dia de viatge fins a Gangotri; un altre dia fins Bhojbasa, un campament intermedi; un dia per pujar a Gaumukh i Topovan, i dos dies més per al retorn a Rishikesh. 

                                                                              >>>>>>>>   V   I   D   E   O  <<<<<<<<

A bona hora sortíem del Bhandari Swiss Cottage. Érem nosaltres set,  el conductor i un guia que es deia Hemant. De seguida es va establir un bon rotllo entre tots. L’Hemant era un xicot força enrotllat que parlava perfectament l’anglès, estava acostumat a tractar amb occidentals i, a més, tenia un sentit de l’humor molt particular. Més endavant vàrem saber que era el propietari de l’agència. Era negra nit que arribàvem  a Gangotri. Com que pel poble no hi podien circular vehicles, vam carregar les motxilles i en la foscor vam travessar la població fins arribar a un allotjament situat sobre una riba del riu. No el vèiem, però de la fosca sortia una gran remor, que deixava intuir que aquest afluent del Ganges que es deia Baghirathi, tenia un gran cabal. De bon matí el Hemant ja ho tenia tot organitzat: sortiríem amb dues mules de suport per si algú es fatigava i sis portadors que carregarien amb les nostres motxilles i el menjar per als quatre dies. Remuntar vall amunt va ser un plaer i a cada moment s’obrien noves perspectives de la vall. El camí  resseguia enlairat el marge dret del riu. En alguns indrets tallat a la mateixa roca i passant sobre la vertical del riu que estava sempre present amb el seu brogit i la seva força. Arribats a Bhojbasa ens vam instal·lar tots en una gran tenda de càmping, semblant a les que utilitzen els militars. El cel estava cobert i feia fred. Aquest indret estava constituït per una gran plana, on un antic campament militar s’havia aprofitat per disposar-hi un refugi menjador, uns serveis higiènics i les tendes en qüestió. També hi havia proper un asrham  Tot i que el riu es trobava a uns dos-cents metres, amb la seva força descomunal creava una boirina de micro-gotes que feia que l’ambient fos molt humit. Tanmateix, en posar-nos dins del sac de dormir, ens acompanyava aquesta sensació.
L’endemà feia bon temps però els cims estaven coberts, la qual cosa per a nosaltres era un inconvenient, donat que venir fins aquí tenia dos propòsits: arribar a la font més important del Ganges i poder fruir al temps de l’espectacular paisatge de cims i glaceres que dominen tota la vall. En menys d’una hora arribàvem a Gaumukh. Davant nostre s’alçava el front de la gelera tot formant un mur de cent metres d’alçada. De la seva base sorgia impetuós el riu Baghirathi, que ja en el seu mateix naixement constituïa un gran riu, d’aquest indret els indis en diuen “la boca de la vaca”. Després de remuntar per un dels seus marges i travessar per alt tot l’ample de la gelera per un desdibuixat camí que esquivava esquerdes com podia, vam afrontar el dret pendent de tartera que portava a Topovan. Feia mal temps i el cel estava totalment cobert. Van començar a caure gotes i ens vam haver d’aixoplugar-nos en el cau buit d’un sadhu. En recintes annexes, i situats en petits habitacles podíem observar altres sadhus meditant. És gent que tria aquest lloc per la seva bellesa, a la recerca de l’aïllament que els permet-hi, mitjançant la meditació, entrar en un estadi superior. Quasi totalment despullats i amb molt pocs aliments per menjar, passen mesos en aquesta contrada a 4.600 m, suportant baixes temperatures i el clima d’alta muntanya. Per a ells, la nostra presència era un destorb. Va parar de ploure i així que el temps va millorar vam emprendre el camí de retorn al campament posant atenció, primer amb el camí de descens que era una mica exposat i després amb el sinuós flanquejament de la gelera. Estàvem una mica decebuts pel fet de no haver vist el paisatge, però contents perquè seguíem aconseguint els propòsits i tant sols la caminada per arribar fins aquí, valia la pena.
Pel matí a Bhojbasa, quan ens preparàvem pel retorn a Gangotri, les nuvolades que havien estat cobrint els cims,  van començar a marxar. De sobte, i a mesura que les altes boires es dissipaven, anaven sorgint  els encimbellats cims del grup de Baghirathi i del Merhu. N’obstant el Shivling, el cim més emblemàtic de la vall, no va acabar de destapar-se. Arribats a Gangotri, i després d’una bona dutxa, vam anar a una “puja” que es celebrava en el temple. Era de nit i la llum de les nombroses espelmes donava un caràcter especial a la cerimònia. Al matí següent vàrem repetir l’experiència, aquest cop junt a la riba del riu. Després de l’acte, cadascú feia una ofrena, dipositant unes flors a les tumultuoses aigües del jove Ganges. Tan sols ens quedava el llarg camí de retorn. Per sort, en aquesta ocasió teníem a en Hemant i, com era d’esperar, ens va fer més agradable i fàcil el retorn. A més, ja coneixíem el nostre destí, i això era garantia que anàvem a retrobar-nos amb el confort: el Bhandari Swiss Cottage, el nostre oasi de Rishikesh

dimecres, 26 d’octubre de 2016

DENT D'ORLU (Alta Arieja)


Aquest cim tot i no ser dels més alts de l'Arieja és probablement dels més coneguts i visitats. Pel vesant nord una pista forestal en molt bon estat ens apropa considerablement fins a la seva base, de manera que podem anar i tornar en unes quatre hores. La primera meitat del recorregut fins al Serrat de La Llau, la fem a través d'un frondós bosc. A continuació carenem fins a el coll de Brasseil, lloc on comença la part més dura del recorregut, cal superar un fort pendent final de dos-cents metres de desnivell. En aquest tram final cal posar atenció si està mullat, ja que el terra esdevé molt fangós. En cas d'haver-hi neu cal necessàriament anar ven equipat. Des del cim gaudim d'un gran panorama circul.lar, per sota nostre podem observar la Vall d'Orlu mil dos-cents metres per sota. Poc després de Ax les Termes, prenem la carretera D-25, just passar per l'estany de Goulours trobem l'inici de la pista. A la cruïlla hi ha la gite d'étape de La Forge d'Ascou.
      VIDEO              FOTOS                   TRAK



dijous, 6 d’octubre de 2016

PICS DE BROATE

Un cop més aquesta tardor no ens deixa assolir els nostres objectius, en aquesta ocasió preteníem fer la travessia dels crestalls del Pic de Sotllo i anar fins al Refugi de Baborte, però de nou las muntanyes s'han amagat dins de foscos núvols impedint el nostre propòsit i la pluja ho ha acabat d'amanir. La meteo preveia algun xàfec dissabte a la tarda amb més probabilitats cap al vessant nord de la serralada i temps assoleiat el diumenge, estàvem doncs disposats a fer ús de les capelines dissabte per tal de poder realitzar la travessia diumenge. El pronòstic pel dissabte es complia pero el diumenge quant a les 6:30 h trèiem el cap a la foscor de la vall per sobre nostre persistia la negror i seguia caient un feble plugim, vam esmorzar amb tranquil.litat a l'espera que a mesura que anès aixecant el dia i ens aportes novetats. Cap a les nou del matí, van aparèixer les primeres zones de cel blau cap al nord, així és que vam agafar les motxilles i vam sortir com a possessos cap als cims de Broate, molt més assequibles que el Sotllo. Bona part de l'ascensió la fèiem immersos en las onades de boira que a modus de teló anaven obrint i tancant la visió del paisatge més pròxim. A la carena feia bastant de vent però com que l'ambient no era massa fred, tampoc molestava


Prenent com a punt de sortida la Presa de Montalto, cal resseguir el sender GR que s'endinsa a la vall i que tot travessant l'acollidor Pla de Boavi comença a guanyar alçada. Per aquest camí, molt ben traçat, arribem a una bifurcació on ens cal deixar el GR i continuar per un sender bastant més discret i que en més d'una ocasió resulta confús de seguir de no ser per la pobra senyalització de fites i ratlles grogues. Abans d'arribar al refugi ens cal superar unes lloses just al costat d'una cascada on cal que hi posem atenció si està mullat. El Refugi de Broate és un molt bo equipament de muntanya, te una capacitat per a divuit persones, disposa de matalassos i coixineres, taula i tamburets i enllumenat per placa solar.
Els pics de Broate no comporten cap dificultat, els pendents són francs i només cal anar guanyant alçada per l'herbós vessant, sensa cap camí evident. Alguna fita de tant en tant i poca cosa mes.

                                 VIDEO                          TRAK                      MAPA                         FOTOS





diumenge, 25 de setembre de 2016

TXINDOKI - GANBOA (Euskadi)


El Larrunarri mas conocido como Txindoki, es probablemente la montaña mas conocida del País Vasco debido a su arrogante silueta visible en la distancia, las aristas de roca caliza de su parte superior se elevan como un cuchillo afilado de manera que ejercen un poder de seducción al montañero, atrayéndolo a su ascensión. Para nosotros que por primera vez hemos venido aquí al País Vasco a subir algunas de sus cumbres, el Txindoki es la montaña que hemos escogido para este particular ritual de iniciación, y sin duda, su estética silueta a sido determinante en la elección. Disponemos de cinco dias de estancia en los que si la climatología lo permite pensamos realizar cinco ascensiones. Despues de examinar las múltiples posibilidades que nos ofrecen estas montañas, la elección y el orden ha sido el siguiente: Txindoki, Aitzgorri, Anboto, Monte Candina i Jaizkibel. 


A primera hora salíamos de Barcelona y a media tarde llegábamos a Larraitz, este verano hace mas calor de lo habitual pero aquí arriba la temperatura es mas llevadera. Larraitz es un agradable rincón al final de carretera, donde encontramos un amplio espacio para el ocio, es un lugar muy concurrido donde predomina el ambiente familiar, esta muy bien equipado con mesas y bancos, una fuente y también una pequeña edificación con servicios higiénicos. Observamos que hay una pequeña área donde se autoriza la acampada, lo cual nos ira perfecto, ya que aquí es precisamente el punto donde da inicio la ruta normal del Txindoki. Así es que despues de instalar  las dos tiendas y bajo la presencia del Txindoki, cenamos tranquilamente al tiempo que va anocheciendo y los visitantes van marchando a sus casas.


Aun esta amaneciendo cuando nos ponemos en marcha, siendo una cima tan visitada el camino esta en consonancia, muy bien trazado de manera que nos permite ir superando altura con comodidad. Pasamos al lado de la fuente de Oria y algo mas arriba junto a una curiosa majada situada en el interior de una gran dolina, de su interior nos llega el balar de las ovejas y el canto de un gallo, señal de que ahora en verano esta ocupada.
Llegamos al amplio collado de Egurral desde donde podemos observar gran parte del camino que asciende por la empinada ladera superior. Despues de unos breves minutos para desayunar, empezamos a subir por el. Según ascendemos vamos comprobando que tampoco hay para tanto y que en ocasiones la visión que dan ciertas perspectivas, son erróneas. Llegando a la parte terminal y ya por un terreno mas abrupto debemos utilizar las manos para superar algún peldaño rocoso, pero nada importante. La cima es amplia y da una visión dilatada de todo su horizonte, hacia el Este podemos observar hacia lo lejos nuestro próximo objetivo de hoy, el Ganboa. La de hoy es una ruta en la que circunvalaremos la linea de suaves cumbres que delimitan la gran superficie de pastizales que se extienden entre las dos cimas. De nuevo en el collado de Egurral iniciamos la larga travesía ininterrumpida de campas hasta situarnos en el Ganboa Txiqui. A partir de aquí debemos atravesar una curioso sector de dolinas y lapiaces que afloran de la superficie herbosa. Desde la cima podemos observar algunas cimas de las Malloas y las grandes extensiones de bosques de la Sierra deAralar.
Desde el Ganboa iniciamos el regreso resiguiendo la larga sucesión de suaves lomas que se extiende hasta la cima del Uzkuiti, un agradable y tranquilo paseo por las alturas. Desde el Uzkuiti podemos observar de nuevo, ya mas próximo el Txindoki. Por entre los pastos vamos perdiendo altura de manera que nos vamos introduciendo en el pequeño valle donde se halla la majada de Muitze. Encontramos junto a ella los primeros árboles y decidimos que es un buen lugar para tomarse un descanso y comer alguna cosa.
Prosiguiendo el camino empezamos a descender por el lado derecho, introduciendonos en la escotadura del torrente. el camino supera en fuerte descenso un espolón rocoso e inmediatamente cruza el torrente. A partir de aquí y ya por la ladera del Txindoki tan solo nos queda un agradable descenso por el interior del bosque hasta Larraitz.
                            VIDEO               TRAK                    MAPA                        FOTOS